Difference between revisions 24943088 and 25043071 on cawiki

{{polisèmia|El comte Arnau}}
{{Infotaula personatge
|imatge=Arnau-JoanAbadesses.JPG
|peu=Escultura del Comte Arnau a Sant Joan de les Abadesses, rere l'[[església de Sant Pol]]
}}
{{falten referències|data=octubre de 2019}}
(contracted; show full) amb l'abat del [[monestir de Ripoll]] sobre els límits jurisdiccionals del monestir i la baronia i va tornar a imposar els mals usos feudals als vassalls. Ha estat identificat erròniament amb el comte de Pallars, senyor de Mataplana, que ja hem mencionat, o amb Arnau, un despòtic senyor del castell de Montmur (Noguera), que abusà de la filla del vescomte d'Albesa, i aquesta el maleí, condemnant-lo a vagar mentre restés una sola pedra del castell i per això ronda de nits per les seves runes.

===
  Identificació dels personatges femenins  ===
La tradició dels amors sacrílegs amb una monja del [[Monestir de Sant Joan de les Abadesses|convent de Sant Joan de les Abadesses]] i del de [[Sant Amanç]], és ben popular per tot el domini de la llegenda. La personalització en la princesa Adelaisa, o Adalaisa, és, ben segur, d'origen erudit i no ha arribat pas al poble. Aquesta dama era filla del comte de Barcelona [[Sunyer I de Barcelona|Sunyer I]] i de la seva esposa [[Riquilda de Tolosa|Riquilda]] i germana de [[Borrell II]] i de [[Miró I de Ba(contracted; show full)

Quant a la muller del suposat comte l'Arnau, Elvira Apillars, va fer renúncia de tots els seus béns a favor de l'Església l'any 1357, davant el [[bisbe de Vic]], Pau Gorguera.

==
  Relació amb altres llegendes  ==
Fa de mal escatir si es tracta d'un personatge veritablement històric o si la seva figura és simplement llegendària. Sigui com sigui considerada des d'un punt de vista tradicional, la llegenda és universal i cau dins del cicle d'aquelles que ens descriuen ànimes més o menys sacrílegues condemnades a vagar eternament en càstig pels pecats comesos. El comte l'Arnau té molts punts de contacte amb l'heroi del nord de [[França]] conegut com a [[Hellequin]], nom que s'escriu de ma(contracted; show full)
* Un altre aspecte és el del senyor feudal despòtic amb els seus vassalls i de costums llicenciosos i llibertins, aspectes que el situen en un altre cicle universal de rondalles.
* Un tercer és el de sacríleg sense escrúpols ni remordiments, enemic del cel i amic del diable, condemnat a vagar eternament en càstig de les seves profanacions.

===
  Llegendes de cacera infernal  ===
Com a ànima damnada, la llegenda del Comte es confon amb el [[Mal Caçador]], amb la relació del qual s'entronca ben segur pel detall d'haver de vagar eternament. Hi ha qui sent passar el Comte seguit d'una llorigada de gossos que clapeixen i lladren i que el segueixen rabents en el seu foll trescar. Hom el creu caçador aferrissat, malgrat que la tradició gairebé ni fa esment que sentís la passió de la cacera. Ve seguit d'uns gossos i d'una tropa de condemnats que corren rere seu(contracted; show full)

Els veïns de [[Frankfurt del Main|Frankfurt]] creuen que les ruïnes del proper castell de Fudenstein són habitades per un caçador que només surt moments abans d'esclatar una guerra, de la qual ve a ésser l'anunci o averany. Porta un llarg seguici de carruatges que, al rodar il·lusòriament per l'espai, produeixen una gran fressa que estamordeix la gent, anguniosa del que passarà.

====
  Altres llegendes catalanes de cacera  ====
A Catalunya mateix, a més del [[Mal Caçador]] hi ha diferents personatges condemnats a caçar eternament com a expiació de diversos sacrilegis. El cavaller Ferran, molt conegut a la [[Cerdanya]], que abandonà la missa per perseguir una llebre blanca i l'escolà li digué: «Detureu-vos i adoreu Déu».—Ell contestà: «Ni que m'ho demanés Déu no em deturo»—. El caçador negre, que va fuetejar el sacerdot perquè li volia fer escoltar el sermó i ell preferia anar a caçar. El caçador del [[massís del Montseny|Montseny]], que el dia de la festa major de Santa Fe, per tal de poder tornar més aviat a la cacera, ni es va agenollar. Els caçadors del rei, que van passar-se més d'una mesada sense caçar res i cap al tard de la vigília de [[Corpus Christi]] van veure una llebre blanca, grossa com un [[isard]], i, afanyosos de caçar-la perquè el rei estigués content, no van anar a dormir ni respectaren la santedat de la festa, i tot l'endemà van caçar, i cada vegada que se solemnitzava el sagrament engegaven un tret que retrunyia per tot l'espai. El caçador del [[Massís del Montnegre]], que volta per [[Les Gavarres (Suterranya)|les Gavarres]]; entremig de la fressa pròpia dels altres caçadors infernals, quan passa se sent el gemec de la pobra dona que raptà de les balles de la plaça de [[Dosrius]].

La vigília del Dia de Reis hom sent passar també el [[rei Herodes]] caçant a la desesperada i seguit d'un estol d'ànimes en pena.

==  Difusió de la llegenda  ==
La llegenda està estesa per tot el [[Ripollès]], pel [[Lluçanès]], per part del [[Berguedà]] i arriba amb més o menys intensitat fins a bona part de la [[Plana de Vic]]. Es troba des de [[la Pobla de Lillet]] fins a Sant Quirze i des de [[Camprodon]] a la mateixa ciutat de [[Vic]]. La cançó té un domini molt més ampli. Contava el mestre [[Felip Pedrell]], que era tortosí, que la seva mare l'emprava com a [[cançó de bressol]]. Una doneta de Prades, que fa uns quants anys que la cantava, l'anomen(contracted; show full) del comte l'Arnau prou definida. Segur és que nasqué d'una llegenda i també d'una cançó. També podria tractar-se d'algun personatge històric desfigurat pel pas del temps. La veu popular sovint es contradiu i ens parla d'una manera inconcordant. Unes vegades en fa un heroi i d'altres el considera un monstre. Aquest concepte està força més estès que el primer. Explicarem allò que n'hem sentit dir, encara que uns conceptes no lliguin i àdhuc s'oposin a uns altres.

===
  Arnau com a heroi de la Reconquesta  ===
El comte l'Arnau era baró de Mataplana, comte de [[Pallars]], baró de [[Toses]], senyor de [[Gombrèn]], d'Aranyonet i de [[la Pobla de Lillet]]. La seva baronia comprenia una bona part del [[Ripollès]] i era senyor dels [[Castell de Mataplana|castells de Mataplana]] (on tenia la residència principal), del de [[Solans]], del de les Dames o de Blancafort i del de [[Castellar de n'Hug]]. A part d'aquests féu construir el de Puigbó (prop de [[Gombrèn]]), Monegals (a l'est del Montgr(contracted; show full)agarena, va refugiar-se al Montgrony, que era pràcticament inaccessible. Allí se sentí segur i tractà d'organitzar unes forces per tal d'emprendre la reconquesta. Com que no coneixia el país ni sabia on podia acudir ni de qui es podia refiar, va demanar ajut al comte l'Arnau, que gaudia d'un gran prestigi, per efecte del qual van aplegar un fort exèrcit que va acampar a Coma Armada, paratge que abans era conegut amb un altre nom i que passà a anomenar-se així des d'aleshores.

====
  Arnau i Otger Cataló  ====
[[Fitxer:Otger cataló.png|miniatura|Otger Cataló, imatge del s. XIX.]]
Una altra tradició sobre l'esmentada reconquesta conta, encara, que el qui féu cap al Montgrony fou el comte [[Otger Cataló]] i que hi plantà la seva tenda. Per tal d'aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els moros, féu sonar el seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol home no acudí a la seva crida, i Otger, que anava ben sol, sense altre company que un gos molt fidel i intel·ligent, quedà força desolat.(contracted; show full) [[Pinós]], [[Hug de Mataplana]], Guillem de [[Cervera]], Ramon de [[Cervelló]], Pere d'Alamany, Gibert de Ribelles, Roger d'[[Erill]] i Ramon d'[[Anglesola]]. D'aquí sorgiren les famílies dels Montcada, Pinós, Mataplana, Cervera, Cervelló, Alamany, Ribelles, Erill i Anglesola. Aquestes famílies configuraren després el més important de la noblesa catalana. La figura dels [[Nou Barons de la Fama]] pren semblança dels [[Dotze Pars de França]] i dels [[Cavallers de la Taula Rodona]].

====
  Llegendes sobre l'origen dels dominis del Comte Arnau  ====
L'origen dels títols i dominis nobiliaris del comte l'Arnau també es presenten molt obscurs. Amb tot n'hem recollit la següent versió. El Comte, que era de la branca dels [[Pinós]], en certa ocasió va fer armes contra el [[comte de Barcelona]] i, aquest, que resultà vencedor, el castigà i desposseí de tots els seus béns. A més, el va exiliar set hores lluny del que havien estat els seus dominis, vers el costat de tramuntana; i després de donar-li una pell de bou, li concedí tanta terra com amb ella pogués cobrir.

El Comte va situar-se just al límit de l'heretat que deixava i, caminant set hores justes, féu cap a Gombrèn. Una volta allí tallà la pell de bou en tires ben estretes, les ajuntà i va fer una cinta molt llarga amb la qual rodejà tota una porció de terra que li va permetre d'aixecar un castell amb una gran era al davant i encara construir més enllà una capelleta dedicada a Sant Joan de Mata, que, segons sembla, era parent seu. El castell prengué el nom de Mataplana, puix que aquest era el llinatge del comte l'Arnau. També se l'anomenà simplement Parnau o Parnal. D'aquesta manera esdevingué baró de Mataplana i els seus dominis s'estengueren per una bona part del Ripollès, prop de Montgrony.

=== El comte malvat  ===
La besàvia del comte l'Arnau, Blanca d'Hug, senyora del castell de les Dames, o de Blancafort, era molt bona i liberal fins al punt que va eximir els seus vassalls de tots els tributs i drets abusius de què aleshores gaudien les senyores feudals i els donà àmplies franquícies en tot sentit. El comte l'Arnau, mancat de tot haver i sense cap altre patrimoni que la pell de bou, escollí per a assentar-hi la seva residència les terres de la seva àvia, amb l'intent de reclamar dels seus súbdits els drets que la dama els havia fet francs i de convertir-se en senyor del vell patrimoni.

Va exigir als seus vassalls el pagament de tots els tributs endarrerits, amb els crèdits i interessos. Tot ho volgué cobrar fins al darrer diner. Aquest abús li congrià l'antipatia de tots ells. No tingué pas interès a fer-se agradós als seus súbdits, ans al contrari, els tractava amb tot rigor, àdhuc dins els costums feudals d'aquell temps, tan vexatius. Va fer-se malvoler tant que rodejà la seva figura d'una aurèola d'odi i de por que encara perdura. La seva idea promou esgarrifança, i entre la gent senzilla dels voltants de Gombrèn encara trobaríem qui sent basarda només de sentir pronunciar el seu nom.

====  Construccions maleïdes  ====
Conten que el comte l'Arnau era amic del dimoni, i, sobretot, enemic de Déu. En certa ocasió tenia molta pressa perquè les obres de construcció del castell s'acabessin aviat, i tot era atiar als treballadors perquè s'afanyessin. Quan l'obra ja era molt avançada el mestre que la dirigia un dia va dir: «Demà s'acabarà la torre, si Déu vol». El Comte, en sentir-lo, contestà: «Tant si vol com si no vol». I per més que tots s'hi van afanyar, la torre no s'acabà i mai no qu(contracted; show full)Aviat acabarem la feina, si Déu vol». El Comte, furiós, el reprengué, irat de tal manera semblant a com havia contestat al mestre d'obres que aixecava la torre, i a l'instant les aigües es van deturar justament al punt on es trobaven. Les fonts del Llobregat van recular fins a [[Castellar de n'Hug]], on encara ragen. A Serra-seca hom pot veure un gros solc fet a cops d'escoda damunt la roca viva, que recorda el conducte per on havia de passar l'aigua.

==== El Santuari de Montgrony
  ====
[[Fitxer:Santuari de Montgrony.jpg|miniatura|Santuari de Montgrony.]]
El Comte, per altra banda, també era amic de la Mare de Déu i dels sants. Una vaca de la seva vacada va trobar la imatge de la Mare de Déu del Montgrony. Així que ho va saber, va manar al vaquer que la portés al castell, on li faria aixecar una capella com una catedral. Sense saber com, però, la imatge fugí del castell i se'n tornà a la lleixa on encara avui es pot veure. El Comte manà al servei del castell que hi fos tornada la(contracted; show full) del santuari. Portava una espasa a la mà i semblava estar voltat de flames vermelles. La gent deia que l'espasa era la raseta que l'havia fet condemnar i que per això estava tot voltat de flames. La figura, però, representava una imatge de sant Pau, que, com a militar, portava espasa i anava cobert amb una capa vermella que als ulls populars semblava les flames de l'infern. El bisbe de Vic féu retirar aquest quadre, que fins ara es podia veure al museu episcopal d'aquella ciutat.

====
  La dama de Montbador  ====
El Comte era molt donat a la cacera i passava la major part del temps lliurat a aquesta expansió. I fou el cas que una vegada que caçava per Montbador se li féu de nit, i, com que tenia molta gana, cercà un lloc on poder menjar i reposar. Enmig de la fosca i allí lluny, lluny, va veure un llumet. Guiat per la claroreta, féu cap a un gran palau que s'aixecava perdut enmig de l'espessa boscúria. Hi entrà sense cap recel i va trobar-se davant d'una gran taula molt ben parada i plena de menj(contracted; show full)l contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia que fins aleshores l'havien distingit i que el feien simpàtic a tothom. Des d'aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu un llarg rosari d'odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit Déu en tot el que podia, i també fet aixecar moltes capelles i esglésies, des d'aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i féu amistat amb el diable, amb el qual va fer molta lliga.

====
  Abusos del Comte Arnau  ====
El comte l'Arnau posseïa una atracció estranya i excepcional. Era de fesomia molt ferrenya, però tenia el do de la persuasió i una bellesa tota especial i diabòlica que el feia atraient a les dones, que se sentien captivades per la seva paraula i per la seva vista. Coneixien prou bé els seus costums llicenciosos i perversos i també sabien el preu que els havia de costar la seva amistat, però una estranya simpatia les decantava cap a ell i sentien goig de parlar-hi.

(contracted; show full)
:: — El comte l'Arnau!, el comte l'Arnau!

La filla del senyor, que des del mirador ho va veure, caigué desmaiada als braços del seu pare i quan es deixondí sentí com el cavaller la besava i li deia:
:: — Seràs l'esposa del jove cavaller de Queralbs.

I l'endemà mateix van començar els preparatius de les noces. Des d'aleshores mai més ningú no s'atreveix a jurar pel Comte ni a treure'l en testimoniatge per por que no es presenti.

====
  L'abadessa de Sant Joan i el sacrilegi del comte Arnau  ====
Per a la follia del comte l'Arnau no hi havia res sagrat. Un dia que anava de cacera, pels voltants del [[monestir de Sant Joan de les Abadesses]] se li féu tard i entrà al convent a demanar sopluig. El rebé la mare abadessa, que era d'una bellesa sense parió, i el Comte se n'enamorà. Des d'aleshores cada nit l'anava a veure. Passava per una mina que, segons uns, s'obria entre Gombrèn i Campdevànol, i, segons altres, tenia l'entrada a la clausura del monestir de Ripol(contracted; show full)

Versions menys esteses de la tradició conten el mateix de les monges del convent de Vidabona, i la veu popular diu que justament el nom singular d'aquest convent prové de la vida regalada i fastuosa que es donaven les monges, oblidant-se de l'austeritat de la regla. D'altres versions més escasses encara, també fan el Comte amic de la comunitat de monges penitents de Sant Magdalena de Solallong, les quals hom també explica que visitava cada nit.

====
  La mort del Comte Arnau ====
De la mort del comte l'Arnau n'hi ha diverses versions, totes relacionades amb l'art del mal i el davallament a l'infern de l'ànima d'aquest noble.

(contracted; show full)
::''A l'infern me l'han donada.
::Per les males llambregades,
::per les males cavalcades,
::per soldades mal pagades.
::Valga'm Déu val!''

==== El forat de Sant Hou (o Sant Ou)
  ====
Hom creu que el pou de [[Sant Ou]] comunica amb les Coves de Ribes i que també dóna a la claustra del convent de Sant Joan, per on passava el brau cavaller. Hi ha un conducte que mena cap a l'infern, i per ell el Comte comunicava amb el diable. Dins de la cambra on li guardaven els gats, els Comte feia les seves maquinacions sinistres i diabòliques. El forat de Sant Ou (forma popular del nom [[Eudald de Ripoll|Eudald]]) té 83 metres de fondària amb una sala final de 13 metres de longitud i 3,5 d&#(contracted; show full)s servents de manera contrària a les ordres que havien rebut. El sant anatematitzà el Comte i el castell fatídic on s'havien vessat tantes llàgrimes de dolor i on s'havien ofegat tants gemecs d'oprobi i vergonya. Així que hagué pronunciat el darrer mot, tot el castell plegat va precipitar-se al fons de l'infern, engolit pel pou de Sant Ou. Per entre el terrorífic cataclisme s'aixecà una ombra blanca que se'n pujà cap al cel. Era l'ànima de la pobra muller del Comte.

====
  La condemna de l'ànima  ====
Hom creu que el Comte fou emmenat a l'infern de viu en viu i que encara no és mort avui. L'ombra que molts han sentit i àdhuc han vist passar, no és pas la seva ànima, com creuen la majoria, sinó ell mateix en persona, que encara volta furiós flastomant i maleint a desdir tal com feia un miler d'anys enrere. L'ànima damnada del Comte Arnau, amo de castells, fa exculpar el poeta Maragall que «el Comte Arnau tenia l'ànima -a la mercè d'una cançó:

(contracted; show full)t quan passa no és pas el clapit dels gossos, com diuen molts, sinó el bategar dels molts milers i milers de pobres desventurats que, damnats com ell, li fan de seguici. No se sap de ningú de la gent d'ara que l'hagi vist, però es diu de diversos vells, més valents i coratjosos que el jovent d'avui, que en sentir-lo passar havien mirat per les escletxes dels porticons i havien ben vist com era, i n'havien pogut donar raó a l'altra gent, i per això se sap el que se'n sap.

====
  La vídua del comte  ====
Al terme de Gombrèn, cap al costat de tramuntana, es troben les runes d'un vell castell o d'un convent, com creuen d'altres. Havia estat fundat per Blanca d'Hug, besàvia del comte Arnau. Era una dona molt bona que estimava molt els seus vassalls, fins al punt de fer-los lliures i francs de tots llurs dueres i tributs. El comte volgué reclamar i exigir als seus súbdits les franqueses que els havia fet la seva besàvia, i volia cobrar, no tan sols els tributs fets francs per ella, sinó(contracted; show full)desig de ballar-hi. En acabar la dansa hom balla una corranda. Dividits en grups de quatre, a la darrera nota els balladors aixequen enlaire les balladores en senyal de joia perquè han pogut alliberar llurs companyes del jou despòtic del senyor i del mal ús que en feia. Aquesta dansa, que encara es balla avui a [[Campdevànol]], és anomenada ''«La gala»'' és a dir, la festa o la joia per l'assoliment de la llibertat.

== Altres històries relacionades amb el comte l'Arnau ==
===
  Hug de Mataplana  ===
Els barons de Mataplana tenien tres fills: dos nois i una noia. El fill petit, Hug de Mataplana, era apassionat i de caràcter impetuós. La seva germana no estava gaire bona; anava a fer-li companyia una amigueta seva filla d'una noble família veïna. La veïneta va passar-se molt de temps al castell i Hug se'n va enamorar; però era molt jove per a casar-se. Amb tot, la minyona no semblava tenir per Hug gran simpatia; més aviat semblava agradar-li el seu germà gran. Un dia Hug increpà el seu germ(contracted; show full)dia, mentre estaven calabrant un d'aquells festins, es desencadenà sobtadament una terrible tempesta i un llamp caigué damunt del convent, l'incendià i no deixà rastre de l'edifici ni dels seus habitants. És creença molt general que un dia de forta tempesta, si hom puja a l'alterós cim de Sant Aimants, encara sent les grans riallades i el dringar de la vaixella, com en el moment en què fou destruït pel llamp.

== Versions tradicionals i obres literàries i musicals basades en la llegenda
  ==
Existeixen moltes versions [[cultura popular|populars]] d'aquesta llegenda, bé populars, bé actuals, com la versió (el Comte Arnau) del grup de metal "Templario", originàries sobretot de la comarca del [[Ripollès]]. Ara bé, la versió més coneguda és la que en va fer el poeta [[Joan Maragall]], al seu llibre [[Visions i Cants]]. En temps més recents, [[Televisió de Catalunya]] va fer una [[sèrie de televisió]] anomenada ''[[Arnau (sèrie)|Arnau]]'', basada en aquesta lleg(contracted; show full)
* [[Miquel Arimany]]. ''El comte Arnau'', obra de teatre (1968).
* [[Joan Brossa]]. ''El comte Arnau'', drama (1975).
* [[Rodolf Sirera]]. ''Arnau'', obra de teatre (1978).
* Jaume Terradas, Arnal Ballester. ''El crit del comte Arnau'', novel·la juvenil (2002).
* [[Damià Barbany]]. ''Arnau, el mite: la llegenda catalana'', obra de teatre (2008).

===
  Música  ===
* [[Enric Morera i Viura]]. ''El comte Arnau'', música incidental per a l'obra de [[Josep Carner i Puig-Oriol]] (1905).
* [[Felip Pedrell]]. ''El comte Arnau: festival líric popular en dues parts'', música incidental sobre el poema de Joan Maragall (1911).
* [[Eduard Toldrà]]. ''La maledicció del comte Arnau: impressió lírica per a orquestra'' (1930).
(contracted; show full)== Enllaços externs ==
{{Viquitexts|Cançó del Comte Arnau}}
* [https://www.llegendesdecatalunya.cat/category/mitologia/el-comte-arnau/ Llegendàrium: El comte Arnau]
{{autoritat}}

{{ORDENA:Comte L'Arnau}}
[[Categoria:Personatges de la mitologia catalana|Arnau]]
[[Categoria:Llegendes catalanes]]