Difference between revisions 9673563 and 9730873 on cawiki

L''''Expedició Moto Igualada – Aconcagua – Amazonas''', coneguda també simplement com a '''Moto Aconcagua''', fou una expedició motoritzada portada a terme per cinc [[muntanyisme|muntanyencs]] [[Principat de Catalunya|catalans]] l'any [[1977]], en el decurs de la qual intentaren l'ascensió a l'[[Aconcagua]] a bord de dues [[motocicleta|motocicletes]] [[Bultaco Sherpa T]] de 350 [[centímetre cúbic|cc]] amb l'objectiu d'assolir la màxima [[altitud]] possible amb moto. Els membres de l'expedició eren muntanyencs amateurs experts en [[alpinisme]] d'alta muntanya i alhora afeccionats al [[trial]], tots ells [[Igualada|igualadins]] i membres del ''Moto Club Igualada'': Josep Bou, Joan Comellas, Santi Godó, Jaume Llansana i Josep Maria Lladó.

La iniciativa fou un èxit i al cap de ? dies intensos, el [[25 de gener]] de [[1977]] aconseguiren finalment arribar als 6.800 metres d'altitud,<ref>{{citar web
|consulta=7 març 2012
|url=http://hemeroteca-paginas.mundodeportivo.com/EMD01/HEM/1977/04/24/MD19770424-031.pdf
|obra=Hemeroteca
|editor=El Mundo Deportivo
|títol=El desafío abierto por el M.C. Igualada
|data=24 abril 1977
|format=PDF
|llengua=castellà}}</ref> superant així el rècord mundial vigent fins aleshores (6.010 metres al [[Kilimanjaro]], aconseguits el [[26 d'octubre]] de [[1974]]<ref>{{citar web
|consulta=7 març 2012
|url=http://www.motoclubigualada.com/historia/del-1970-fins-al-1989/
|obra=motoclubigualada.com
|editor=
|títol=Història. Del 1970 fins al 1989
|data=20 febrer 1977
|format=
|llengua=}}</ref> per l'expedició [[Moto Igualada Kilimanjaro]] en què havien participat també Godó, Llansana i Lladó).

== Història ==
Resulta que el nostre intent no és el primer, al febrer d’aquest mateix any Frank Lucas, (importador de Bultaco a França) amb cinc companys més va intentar batre el nostre rècord mundial aconseguit al Kilimanjaro (6.010 m) a l’octubre de 1974. Van arribar a 4.400 m amb el mateix model de moto que les nostres.


Cap a l'octubre de [[1972]], el grup inicial de cinc aventurers (Puig Bultó, Veiga, Samsó, García-Nieto i Solé) decidiren tirar endavant una idea que feia temps que havien concebut. Més endavant se'ls uní Gerard Pascual, amic de Puig Bultó. 

=== Sortida de Barcelona ===
Un cop ben preparats reuniren tot allò que els calia: 10 caixes plenes de material d'alta muntanya, equipament, queviures, mapes cartogràfics, medicaments, etc., a més d'unes grans caixes amb les motos desmuntades. Finalment, el [[2 de novembre]] de 1973 sortiren de [[Barcelona]] amb destinació [[Katmandú]] (via Frankfurt -[[Roma]]-[[Nova Delhi]]). Després d'un parell de dies a Katmandú i havent estat precedits per les caixes de material, anaren en avioneta fins a [[Lukla]], població del districte de [[Solukhumbu]] ([[Regió Oriental]]), ja en terra de [[xerpa|xerpes]] -dels qui Bultaco feia anys havia agafat el nom per a les seves motos-, a 2.800 metres d'altitud.

Allí se'ls uniren els xerpes que els havien assignat. Mohan Lai Rai era el guia i cap dels altres tres (un per a cada dos expedicionaris). La caravana es completava amb el cuiner i 55 portadors (carregant cada un 35 kg, la qual cosa suma unes 2 tones d'embalums). Un cop preparat el camp base a Lukla, es desempaquetaren les motocicletes i es procedí al seu muntatge.

=== L'expedició, dia a dia ===
# Dimecres, 7 de novembre. A les 5 de la tarda s'enllestí el muntatge de les motos i s'engegaren per primer cop aquesta mena de vehicles al llindar de l'Aconcagua. La temperatura era d'uns -12º C a l'exterior i de -7º C dins les tendes. L'endemà, a dos quarts d'onze del matí, s'inicià l'esperada marxa.
# Dijous, 8 de novembre. De Lukla a una esplanada distant uns pocs quilòmetres (situada a 2.815 metres d'altitud), on una avançada de portadors muntaren el campament. Com a exemple de la duresa, trigaren 1 hora i 20 minuts per a fer el primer tram de menys de 3 km.

Etapes:
Acabem de sortir d’una Barcelona que es prepara pels Nadals, és dissabte 18 de desembre de 1976. 

Sortim una mica nerviosos cap a Buenos Aires.


ARRIBEM A MENDOZA
Ens reben molt bé, tant pels catalans com pels argentins, ens proporcionen tot tipus d’ajuda i ens acullen a les seves cases.


El dia 29 de desembre sortim cap a Puente del Inca en un camió de l’Exèrcit que hem estat esperant durant 3 dies.

PUENTE DEL INCA
Puente del Inca és pràcticament una base militar, situada a 2.800 m d’altitud, és un pas natural entre Argentina i Chile.

Són cinc dies els que passem amb els soldats i una nit, la de Cap d’Any.

dimarts 4 DE GENER DE 1977
En total carreguem 10 mules amb uns 40-50 kg cadascuna, distribuïdes així: quatre mules per portar el menjar, tres per als recanvis, dos amb els equips personals d’alta muntanya i la “mula cisterna” que porta 40 litres de mescla de benzina i oli.

Els que van en moto, Josep Mª i Jaume, s’ho miren divertits, però la resta, Santi, Pep i Joan, estan una mica neguitosos pensant quina d’aquelles mules serà la seva i és que no n’hi ha per menys, resulta que primer: cap d’aquelles mules, i n’hi ha gairebé 18, coneix el camí, dels militars que ens acompanyen, que són sis, només el sergent Rosales coneix el camí i hi entén de mules


El camí des de Puente del Inca fins a PLAZA DE MULAS INFERIOR (PRIMER REFUGI)  pujarem un desnivell de 1.300 m en 35 km,

Primer pas del riu Horcones, 

Segon pas del torrent a Confluencias, cruïlla de les rutes Nord i Sud d’ascensió.

refugi de Plaza de Mulas Inferior que no apareix fins que no s’hi troben a 100 m, són les 10 de la nit i és fosc.



5 DE GENER
Sopar de comunitat i una tertúlia molt agradable amb els soldats, andins i motarres.

6 DE GENER
Comencem la distribució del material. S’ha de superar una pujada forta i perillosa, la “Cuesta Brava”, lloc idoni per despenyar-se les mules, tal i com evidencien alguns esquelets. Veient el panorama una cosa és ben clara: no podem refiar-nos de les mules, ni per un moment podem arriscar el menjar, ni els recanvis, ni molt menys la benzina, i també està molt clar qui substituirà les mules. Doncs sí, nosaltres. Són uns 15 kg els que portem cadascú durant unes 3 hores de pujada, la baixada és qüestió de mitja hora.

7 DE GENER
Surten primer els que van a peu: en Santi, en Joan amb les seves eines de primera necessitat i en Pep amb tot el seu equip de fotografia i filmació que deu n’hi do el que pesa.

El sender a la sortida del refugi, i gairebé durant uns 200 m és força pla, de sobte comença un fort pendent, la “Cuesta Brava”. La part inferior de la pujada és de terra solta i “ el pendent màxim de tota la pujada, uns 45º aproximadament. Un cop acabada la “Cuesta Brava”, amb la qual se salva un desnivell d’uns 200 m, el camí travessa una sèrie de congosts produïts pels torrents que després formen el riu Horcones, finalment s’arriba al refugi de Plaza de Mulas Superior havent superat un desnivell de 300 m en relació a la Plaza de Mulas Inferior.


8 DE GENER

Avui traslladarem la resta del material al refugi superior. No tenim més remei que fer un parell de viatges cadascú.


9 DE GENER

Seguint amb el nostre pla d’aclimatació i paral·lelament amb el trasllat del material pugem fins els 4.900 m. 

Després de provar les motos a aquesta alçada (4.400 m), en Joan decideix canviar la compressió i la carburació ja que van magres. Canviem les culates que porten per unes de més compressió (tipus “Pursang”) i pel que fa a la carburació, canviant els xiclets per uns altres de pas més petit s’aconsegueix que vagin més seques.


10 DE GENER

Dia de descans, demà volem emprendre l’atac amb motos fins el refugi Berlín (6.800 m). Passem les hores fent-la petar amb els andins argentins i preparant les motxilles per a l’ascensió.


11 DE GENER

Deixem el refugi Plaza de Mulas Superior (4.400 m) i iniciem l’ascensió cap el Berlín (6.400 m) amb les motos.

Quan cau la tarda arribem al Portezuelo Manso (5.200 m) en mig d’un tímid plugim de neu. Plantem ràpidament les tendes isotèrmiques



12 DE GENER
Davant nostre el “Gran Acarreo” que baixa des de la base del cim com un immens mantell de terra i pedres fins aquest petit replà que forma el “Portezuelo Manso” i el “Nido de Cóndores”.


A mitja tarda arribem als 6.800 m d’altitud, amagats darrere unes roques es troben els tres refugis: Berlin (construït o pagat per uns alemanys), Plantamura i Libertat

13 DE GENER

Iniciem l’atac al cim, no pretenem fer-ho en un dia

“acarreo” o tartera.



14 DE GENER

En Josep Mª fa pujar la moto cada cop més amunt, metre a metre, la roda del darrere rellisca, s’enfonsa, es clava. Descansar i tornar-ho a intentar, apuntala les cames allà on pot i amb el seu cos dóna un impuls a la moto que li permeti avançar una mica, i avança uns pocs metres més. En Josep Mª Lladó rendeix al límit de les seves forces, i es troba contínuament a la frontera de la 


 En arribar als 6.800 m el pendent creix de cop, uns 45º, és l’inici de la “Canaleta”, tothom ens ha parlat d’aquest darrer tram, 200 m més enllà hi ha el cim, veiem la creu que el corona el cim de l’Aconcagua de 7.035 metres.
Ataquem la “Canaleta”, el terreny no ofereix cap consistència i la roda s’ensorra. El cansament és terrible i l’esforç del pilot arriba a límits perillosos. Els polsos deuen oscil·lar entorn de les 140 pulsacions per minut. Hem de baixar, deixem la moto al costat de la “Canaleta” i iniciem el descens.




15 DE GENER

Dia de descans,

16 DE GENER

Ens aixequem de matinada per pujar fins a la moto i provar de continuar si es pot.



17 DE GENER

Dia de descans i recuperació per en Josep Mª i en Jaume. Es passen el dia menjant i dormint.


18 DE GENER

El canvi s’ha fet amb mal temps. Dolent.

Ens continuem recuperant. 



19 DE GENER

Un altre dia d’aclimatació. El mal temps ens obliga a passar tot el dia dins del refugi. 


20 DE GENER

Aprofitant que el temps millora


Preparem tot el material que s’ha de baixar a Puente del Inca, demà disposarem de moltes mules. Deixem només allò que és imprescindible per pujar.

21 DE GENER


22 DE GENER

Al final s’aconsegueix pujar fins els 5.400 m muntant les tendes isotèrmiques en una lluita continuada amb el fort vent gelat que bufa. La nit es presenta molt llarga.

23 DE GENER
Al final el tinent ordena el descens als seus cadets; en Pep, en Josep Mª i en Santi continuen pujant cap el següent objectiu, el refugi Berlín!

24 DE GENER
Es passa la major part del temps dins del refugi esperant el moment ideal per pujar. Cada cop hi ha més gruix de neu.


25 DE GENER

Sortida a les zero hores cap amunt. Neu per tot arreu Altre cop ficats dins del refugi-calaix que cada cop sembla més petit. Aclaparador.

26 DE GENER

Ara entra en escena el temut “viento blanco”, neu granissada que vola a velocitats de fins a 150 km/h. Amb la cara completament tapada per protegir-se d’aquestes fuetades terribles i quasi completament tombats, en Josep Mª i en Santi, avancen amb molta feina. La temperatura està al voltant dels 30º sota zero.




27 DE GENER

S’inicia el descens definitiu,  al refugi de Plaza de Mulas Inferior.

28 DE GENER
En Pep i en Santi ja s’ha reposat del seu gran esforç.

29 DE GENER

Surten les mules per anar a recollir en Santi i en Pep. A Puente del Inca es prepara tot per iniciar la sortida cap a Mendoza.

30 DE GENER

satisfets del que hem aconseguit: els 6.800 metres d’alçada.

Adéu!... i gràcies Aconcagua!!




=== Retorn a Catalunya ===
<ref>{{citar web
|url=http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE07/HEM/1974/01/04/LVG19740104-045.pdf
|títol=Motocicilistas a la conquista de la montaña
|consulta=7 març 2012
|obra=Hemeroteca
|editor=La Vanguardia
|nom=
|cognom=
|data=4 gener 1974
|format=PDF
|llengua=castellà}}</ref>

ORGANITZEM LA SEGONA PART DEL VIATGE, el pla ja està traçat, només falta cobrir el pressupost.

Un sistema per aconseguir diners que comencem ara i que seguirem fent servir durant la resta del viatge és la projecció de les pel·lícules “Expedición en moto Igualada – Kilimanjaro” i “Raid Motociclista Barcelona – Cape Town”. Muntem l’enrenou a qualsevol cinema i ens emportem la taquilla.

Sortim cap el nord d’Argentina amb una moto (la que va pujar a 6.800 m) i el tot-terreny (marca “Estanciera-IKA”, 6 cilindres, benzina).

Després de ballar unes quantes sambes als carnavals de Corrientes ens fiquem a Paraguay 
El pas de Paraguay al Brasil és per les cataractes d’Iguaçu. 
anem cap el litoral: Sao Paulo, Río de Janeiro... en fi, el més típic.

A Sao Paulo, en Santi decideix agafar l’avió i retornar a les seves obligacions a Igualada.

Al llarg d’uns 4.000 km de pistes, travessem les regions del Mato Grosso, Rondonia i entrem a l’Amazònia i a les seves pluges diàries. 
A Manaus, capital de l’Amazones, s’acaben els diners i per tant l’expedició. 

Empaquetem la moto per enviar-la a Barcelona, tanquem els bitllets de tornada en avió, 



Barcelona, 2 d’abril, fa tres mesos i mig que des d’aquest mateix aeroport començàvem el que avui hem acabat.


== Els protagonistes ==
tots d'Igualada
JOAN COMELLAS, 22 anys, mecànic, treballava al taller d’en Julio Bernaus


SANTI GODÓ, 42 anys, va formar part del grup de l’expedició al Kilimanjaro. Va deixar el seu comerç de material d’oficina

JOSEP BOU, farà 27 anys durant l’ascensió, fotògraf Va deixar la seva feina de disseny en una empresa de teixits de punt d’Igualada. A més de filmador i fotògraf és el secretari

JAUME LLANSANA, 29 anys, va participar en allò del Kilimanjaro i al Raid de Ciudad del Cabo. feina de professor d’informàtica. 

JOSEP Mª LLADÓ, 21 anys, experiències a Ciudad del Cabo i al Kilimanjaro (va pujar la moto als 6.010 m). Ha aplaçat els estudis de 4rt curs d’enginyeria aeronàutica. Conscient de la seva responsabilitat de primer pilot s’entrena a consciència, amb en Jaume


També tots ells eren membres del [[Reial Moto Club de Catalunya]] (RMCC). La composició detallada del grup era aquesta:

{| class="wikitable sortable" style="font-size: 98%;"
!Expedicionari
!Edat el 1973
!Any de naixement
!Professió
!Tasca durant l'expedició
|-
|| Rafa Puig Bultó {{TDPN}} 43 {{TDPN}} 1929 o 1930 || Enginyer tèxtil{{ref|B|B}}|| Confecció de la ruta i itineraris 
|}


== L'equip ==
traiem els 500 kg de càrrega que han arribat en avió paral·lelament amb nosaltres.
En aquesta càrrega de mitja tona portem les motos desmuntades, dues Bultaco Sherpa T350 amb tot tipus de recanvis i accessoris per actuar com a trialera a la muntanya i com a tot terreny a la travessa que pensem fer després a través d’Argentina, Paraguai, Brasil i Veneçuela. També portem tot l’equip d’alta muntanya i una gran quantitat de material fotogràfic i fílmic.


== Les motos ==
Les Sherpa són completament de sèrie i les ha muntat amb culates normals de trial, carburadors amb xiclet normal, bugies Champion tirant a calentes i al final deixa els amortidors Bettor que venen de fàbrica. Cobertes de trial Dunlop darrere i, davant una Pirelli i una altra Michelin. Olis corrents al canvi i l’embragatge, i per a la suspensió del davant líquid hidràulic.


== Referències ==
{{Referències|2}}

{{refbegin}}
Memòries motarres
15/10/2008
Expedició Moto Igualada – Aconcagua – Amazonas
Relat: Jaume Llansana


*{{citar web 
|url=http://todotrial.mforos.com/895695/4738451-expedicion-moto-himalaya-73-la-antitesis-de-la-panafrica/
|títol=Expedición Moto Himalaya'73 (La antítesis de la Panáfrica) - p. 1/2
|consulta=7 març 2012 
|obra=todotrial.mforos.com
|editor=
|data=13 gener 2006
|llengua=castellà}}
{{refend}}

== Enllaços externs ==
* [http://maps.google.es/maps/ms?hl=es&ie=UTF8&msa=0&msid=205362562075944915014.000492d2c7e22e9981f3a&ll=27.916767,86.278381&spn=1.363928,2.469177&t=h&z=9 Ruta detallada a Google Maps de l'expedició Moto Aconcagua] {{es}}
{{ORDENA:Moto Aconcagua}}
<!--
[[Categoria:Bultaco]]
[[Categoria:Motociclisme fora d'asfalt]]
[[Categoria:Expedicions]]
[[Categoria:Muntanyisme]]
-->