Revision 12193828 of "Simfonia núm. 6 (Haydn)" on cawiki

[[Fitxer:The Esterhazy Palace in Vienna.jpg|thumbnail|right|350px|El Palau ''Esterhàzy'' a Wallnerstraße, [[Viena]], on es va estrenar per primera vegada aquesta simfonia.]]
{| class="infobox bordered" cellpadding="5px" style="width: 20em; text-align: left; font-size: 90%; background: #E3D4AD; border: 3px #996600 solid;"
|-
| colspan="2" style="font-size: larger; text-align:center; border: 1px #996600 solid; background: #E3D4AD;" | '''Simfonia núm. 6'''
|-
| colspan="2" style="text-align:center; border: 1px #996600 solid; background: #FFFFFF;" |
|-
| colspan="2" style="text-align:center; border: 1px #996600 solid; background: #E3D4AD;" | '''Composició de [[Joseph Haydn]]'''
|- 
! Sobrenom:
| El Matí
|- 
! Forma:
| [[Simfonia]]
|- 
! Tonalitat:
| [[Re M]]
|- 
! Composta:
| [[1761]]
|- 
! Publicada:
| [[1907]]
|- 
! Dedicatòria:
| '''Senyors Esterhàzy'''
|- 
! Estrena:
| [[Primavera]] de [[1762]], '''Castell dels Esterhàzy'''
|- 
! Durada:
| 20'45
|}
La '''Simfonia núm. 6 en re major''' (Hoboken I/6) és una de les simfonies més primerenques de [[Joseph Haydn]]. Es caracteritza per una partitura molt virtuosística pel que fa a l'orquestra. Es coneix universalment amb el nom ''Le matin'' ('El matí').

== Composició ==
Aquesta Simfonia es compon de quatre moviments:
* Adagio - Allegro
* Adagio - Andante - Adagio
* Minuetto
* Finale: Allegro

== Història ==
Haydn va ser un simfonista de gran relleu en la història de la música, no només com a creador d'aquest llinatge de produccions, sinó també com a exaltador del mateix i innovador dintre del gènere. Fou gràcies a ell doncs que els diversos instruments de l'orquestra es van individualitzar, parlant cadascun amb un matis propi, en comptes de fondre's per a formar acords, i establint gustosos diàlegs, on cada instrument adquireix expressió pròpia i acusa personalitat ingènita.

Mercès a la seva dilatada vida i a la seva constant perfecció tècnica, la trajectòria musical de Haydn es pot dividir en tres períodes pel que fa a la seva producció simfònica. Durant el segle XIX se li atribuïren algunes simfonies que no havia composat, sense cap base ferma per això. El [[1907]] gràcies als estudis penetrants i judiciosos d'[[Eusebius Mandyczwski]] s'evidencià que no eren seves ja que aquell any publicà un ''Index temàtic'' de les simfonies de Haydn i edità les seves primeres quaranta simfonies en partitura. 

La primera simfonia haydiniana data de [[1759]]. El compositor, que moriria als setanta set anys d'edat, en tenia tan sols vint-i-set quan va escriure aquell fruit juvenil. Es tractava d'una obra molt més interessant com a promesa que com a realització, cosa perfectament explicable. Malgrat tot, el compositor havia trobat un camí que mostrava esplèndides perspectives i que el conduiria al millor fi. Com que el gènere li agradà, es lliurà a aquest amb una constància que anà decreixent a mesura que transcorrien els anys. Així es pot veure, efectivament, que en el decenni [[1780]]-[[1790]], només en compon vint-i-una, i de [[1791]] a [[1795]], dotze.

Sota aquest aspecte mereix senyalar-se l'evolució estilística d'aquest compositor insigne. A mesura que disminuïa la fecunditat simfònica, el contingut d'aquestes obres intensificava la seva amplitud i la seva profunditat. L'única simfonia de [[1759]], i també la de [[1760]], resten mancades de personalitat, pel que deixen percebre l'obra d'un deixeble avantatjat. Ambdues consten de tres temps cadascuna i resten desproveïdes del minuet que tant prodigava Haydn en les simfonies posteriors. La seva instrumentació és sòbria; en la primera dos oboès i dues trompes reforcen la corda; en la segona, només si afegiren a aquesta dues trompes. Diverses parts d'aquestes obres juvenils semblen requerir un instrument policord (piano, clave), per a resoldre el problema del baix general o donar un farciment a la part central del conjunt sonor. El rococó mostra aquí tota la seva influència.

Ja la tercera simfonia, tant per la seva forma com com pel seu estil, apunta una personalitat que s'eleva sobre el corrent; Malgrat això, paga un tribut excessiu al contrapuntis-me: el seu minuet es desenvolupa en forma de canon i el seu número final és una doble fuga.

La cinquena simfonia de Haydn ofereix un tret ben original: per primera vegada es confia en una frase melòdica a un instrument de vent el qual cantarà en funció de solista, si bé això es presenta d'una manera episòdica. Ben aviat introduirà Haydn en les seves noves simfonies certs elements propis del ''divertimento'' i del ''concerto'' tant usuals en aquella època, obrint així noves portes al seu art simfònic. El segon període, iniciat fins [[1770]], donarà el predomini al contrapunt en una elaboració conscient i polida. El tercer període, iniciat uns deu anys més tard, concedirà major atenció al treball temàtic, que ulteriorment, amb [[Beethoven]], adquirirà màxim desenvolupament.

Aquells trets que enuncià Haydn en la simfonia el [[1760]] trobaràn expressió més ferma i penetració més fonda en altres tres simfonies, que porten els títols francesos ''Le Matin'' (El Matí), ''Le Midi'' (El Migdia) i ''Le Soir'' (La Tarda). En aquestes tres obres es pot percebre, per sobre de la múasica frívola o purament recreativa, un programa poètic. Trasllueixen aquestes pàgines l'esperit de la ''Suite'' instrumental, el tractament solístic propi del ''divertimento'' i el final propi del ''concerto, a l'ús. 

''El Matí'', sisena de les de Haydn, s'inicià amb un moviment no gaire sobresortint; presenta un lent minuet que sembla un concertant, un minuet amb trio on canten com a solistes el violoncel i el fagot, i un final on es perfila de forma clara, els trets propis del ''concerto. Dat el seu interès relatiu, no es pot entrar en més detalls; ja que, per altra banda, convenia informar sobre aquesta producció, amb la que s'inaugura un tríptic simfònic digne de tot respecte, considerat no tan sols històrica, sinó artísticament.

== Referències ==
* Las mejores Simfonias, pags. 65-66. Ediciones Daimon, Manuel Tamayo

[[Categoria:Simfonies de Joseph Haydn|Simfonia 006]]