Difference between revisions 52529 and 78899 on cawikisource

{{Sense fonts}}
<poem>
ROMANÇ DE MARIA LA XIRIVIA
 
Senyors, açò va passar 
en Alcoi, l'any no el dic 
perquè no el sé, allà pel temps
de Ximet o trompapics
o algun segle més arrere
però no li fa, i seguisc.
Lo cert és que en aquell temps 
tot ho duia en remolí
Marieta que és una xica 
com baixà del paraís.
Pintar la seua hermosura
sols la pot pintar l'espill
perquè a un pintor li seria
impossible describir.
Només diré que la miren 
i al punt senten allà dins
les xiques, celets i enveja;
i cuscanelles, els xics.
Perquè encara té més gràcia 
que un gastador marroquí,
d'eixos que en l'entrà dels moros 
els andares van lluint.
Per lo fina, per lo dolça,
per lo tendra i per lo  humil
li diuen la Xirivia
entusiasmats els fadrins.
 No per això ella es fa tova,
ni s'ho creu, ni presumix,
prou té pensant a tota hora
en Vicentet que és un xic
molt templat, molt sencer
i de molt bon porvenir;
però, tan revergonyós
que si per ella patix
no li diu res esperant
a que li done motiu.
No és que li falte carinyo
que la vol: Com podrem dir?
més que el pres la llibertat,
més que la salut, el puc dir.
I així, van passant els dies 
rabiant els dos i sofrint,
ella, perquè ell no li parla,
ell, perquè ella res li diu.
Un dia, el dia del sant  
de Marieta  per la nit, 
després de bregar la xica
 per conseguir el permís
de sa mare,vella i rància
i d'un geni molt roín,
dóna un ballet en sa casa
en obsequi dels amics.
El ballet és familiar
de candil, o millor dit
de veló, ja que un veló
dóna llum als reunits.		⏎
⏎
Tots ballen, canten i riuen
només Vicentet, que arropit,
mira Marieta com mira
de lluny, un gat a un xoriç.
La xica parlant en plata
està preciosa esta nit
duu un mocador a floretes 
com robades d'un jardí
i un vestit d'un blau cel
que ni el cel del mes d'abril.
I la cara,que rogeta!
i els ulls, que grans i expressius!
Tira la gràcia si balla, 
obri la glòria si riu,
tot lo que mira ho encén
menys el veló que allà enmig
s'apaga per falta d'oli.
La xica  s'apercibix
 i ix a buscar un setrill 
d'un vidre verdós i fi.
Vicentet que la seguix
en veu baixa diu al fi:
Marieta ja fa molt temps 
que en silenci estic patint
vull parlar-te i en la gola
se'm posa un embolic.
Quan el veig no sé que em passa
calor i fred, de tot tinc,
només sé que el vull molt
i més callat  no puc seguir
I tu , tinc por que no em vulgues,
però, no prou he sofrit?
Mata'm si és que em desprecies
o fes-me d'una feliç!
La xica no li contesta
de massa que li vol dir,
com el setrill en les mans
li bota el cor en el pit,
hasta que fent un esforç:
El vull molt!, li diu per fi.
Ell respira, ella tremola
i pum!li cau el setrill
i un gran núvol d'oli embruta
el cel blau del seu vestit.
Sa mare que la repara 
feta una fúria va allí,
i li pega una pallissa 
davant de tots els fadrins.
Estos xillen, el ball para,
ella cau sense sentit,
i Vicentet tot nerviós
a tots diu a veu en crit:
Cavallers, ja s'ha acabat
i tot el món a dormir!		⏎
⏎
I tu, xiqueta: no plores 
obri els ulls i mira'm a mi
i ella obeint-lo li'ls obri 
i en les mirades li diu:
si no plore, si disfrute,
si és perquè sóc molt feliç
algo amarga estic per fora
però molt dolça per dins.
Què val el vestit que perd
si encontre, en canvi, marit?
Des d'entonces que ditxosos
viuen els dos i tranquils,
els pareix que és esta vida
un trassunt del paraís.
Però els amics de Vicent, 
plens d'enveja i de verí
perquè l'amor no pogueren
de Marieta aconseguir,
li tragueren esta copla
copla que encà es canta hui
Maria la Xirivia
trencadora de setrills
sa mare la va calfar
davant de tots els fadrins
</poem>