Revision 52052 of "Lorelei" on cawikisource

[[:w:Lorelei]]

== Poema de Heine "Die Lore-ley" ==
<poem>Busco en vano esto que siento
De por qué estoy tan triste y apenado;
Una historia me ha dejado sin aliento
sin descanso en éxtasis he quedado.

Fresco está el aire y oscurece
calmo está el Rin en su mover;
La cima acantilada luz parece
es el último brillar del sol atardecer.

La más pura de las doncellas sentada
allá arriba lleva a maravillar.
su dorado tesoro se mostraba;
su dorado cabello ella al peinar.

con un peine de oro ella al usar
canta una canción ensoñadora
su melodía extraña al sonar
es intensamente abrumadora.

El pescador en su pequeña barca
apresado es en su anhelo y suspirar.
No ve las rocas no las abarca
Sólo allá arriba se pierde en su mirar.

Creo que el oleaje pronto arrojará
a ambos, a su fin a la barca y al ser;
Eso es lo que esa canción logrará
La Lorelei en hechizante atardecer.</poem>

== Poema de Màrius Torres "Lorelei" ==

<poem>"Arrelada en la carn i en els somnis. Tan clara,
que tu sola tenies una límits en l'impur
aiguabarreig dels meus deliris, foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara
dins meu!

Deia la Nit: –¿No sents la meva pau?
Vine, ja deslliurat del desig que t'irrita,
al paradís dels somnis on el meu cor t'invita.
Amaga't entre els plecs del meu sudari blau.–

I deia el Mar: –¿No sents el meu cos que s'exalta,
més profund en la joia sonora del combat?
Inquiet en la fosca, vivament agitat
igual que un llit d'amor…
–Negre mar, Nit més alta, 
ja no vull ésser fort ni vull ésser feliç!
O somni ¿què m'importa la febre amb què m'enganyes
si a l'ombra tremolosa de les seves pestanyes
trobo la rosa pàl·lida i amarga d'un somrís?

Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
¿Què salvava les roses al jardí? Mortament,
les branques s'agitaven, dolorosa sonata

sobre els vidres glaçats i rígids de foscor.
La nit era tot música. Les finestres obertes
ens diuen, de les vastes avingudes desertes,
aquella olor de terra del vent de la tardor,

sobre la teva veu, pàl·lida, tenebrosa,
com, d'un foc d'agonies, un riu de vida fosa…
Mories poc a poc, i et tornaves, cantant,
una ombra que tenia la forma del teu cant.

Juny del 1937 / Octubre del 1938
Màrius Torres</poem>