Difference between revisions 21732503 and 21743532 on cawiki

{{Infotaula persona
|nom              = Clement Attlee
|prefix_honorific = el Molt Honorable
|sufix_honorific  =[[Orde de la Lligacama|KG]] [[Orde del Mèrit (Regne Unit)|OM]] [[Orde dels Companys d'Honor|CH]] [[Consell Privat del Regne Unit|PC]] [[Royal Society|FRS]] 
|imatge           = Clement Attlee.jpg
|carrec           = [[Primer ministre del Regne Unit]]
|inici            = [[27 de juliol]] de [[1945]]
|final            = [[26 d'octubre]] de [[1951]]
(contracted; show full)

Com a primer ministre, Attlee va nomenar [[Hugh Dalton]] Ministre d'Hisenda, [[Ernest Bevin]] Secretari d'Afers Exteriors, i Herbert Morrison Viceprimer Ministre, amb responsabilitat sobre el procés de nacionalitzacions. Així mateix, [[Stafford Cripps]] va ser nomenat President de la Junta de Comerç, [[Aneurin Bevan]] Ministre de Salut, i [[Ellen Wilkinson]], l'única dona del gabinet d'Attlee, va ser nomenada Ministra d'Educació. El govern d'Attlee 
es va demostrar comser un govern radical i alhora reformadorista. De 1945 a 1948, es van aprovar més de 200 Actes del Parlament.

[[Fitxer:Clement Attlee, Harry S. Truman, Joseph Stalin and their principal advisors - Potsdam Conference 1945.jpg|miniatura|Attle amb el president estatunidenc Harry Truman i el líder soviètic Iòsif Stalin a la Conferència de Potsdam, 1945]]
Poc temps després d'assolir el poder, Attlee assistí a la [[Conferència de Potsdam]], en la que s'establí la divisió d'[[Europa]], es delimiten els camps d'influència de les grans potències i va acabar per definir el marc geoestratègic en el qual es desenvoluparia la [[Guerra Freda]]. 

=== Afers domèstics ===

==== Economia ====
El problema més urgent que enfrontava el govern d'Attlee era l'economia, ja que l'esforç de guerra havia deixat a la Gran Bretanya gairebé en fallida. La guerra havia costat al país una quarta part de la seva riquesa nacional. Les inversions a l'exterior s'havien utilitzat per pagar el cost de la guerra. La transició a una economia de pau i el manteniment de (contracted; show full)ice'') l'any 1948, per part del ministre de salut [[Aneurin Bevan]], fou un ddels projectes més importants duts a terme pel govern laborista. Bevan, destacat membre de la facció esquerrana del partit va lluitar durament contra la desaprovació general de les organitzacions de metges, inclosa la British Medical Association. Reflectint la demanda acumulada que havia existit durant molt de temps pels serveis mèdics, el NHS va tractar uns 8 milions de pacients el primer any de la seva existència.
<ref name="ReferenceA">Jefferys, Kevin. ''The Attlee Governments, 1945–1951''.<!--publisher, page(s), ISSN/ISBN needed--></ref>

==== Nacionalitzacions ====
Així mateix, el govern d'Attlee també va dur a terme el seu compromís de nacionalitzar les indústries bàsiques, que com a conseqüència de la guerra moltes d'elles es trobaven en fallida, i els serveis públics. El [[Banc d'Anglaterra]] i l'[[British Airways|aviació civil]] van ser nacionalitzats el 1946. Les [[Mina de carbó|mines de carbó]], els ferrocarrils, el transport per carretera i el canals es van nacionalitzar el 1947, els seguiren l'electricitat(contracted; show full)
====L'Europa de Postguerra i la Guerra Freda====
[[Fitxer:Bevin Attlee H 42138.jpg|miniatura|El Secretari d'Afers Exteriors, [[Ernest Bevin]] (a l'esquerra), amb Attlee el 1945]]
En afers exteriors, el govern Attlee estava preocupat per quatre qüestions principals; l'Europa de postguerra, l'inici de la Guerra Freda, l'establiment de les [[Nacions Unides]] i la descolonització. Els dos primers estaven estretament relacionats, i Attlee va ser assistit pel 
sSecretari d’Exteriors, Ernest Bevin. Attlee també va assistir a les darreres etapes de la [[Conferència de Potsdam]], on va negociar amb el president estatunidenc [[Harry S. Truman]] i el líder soviètic [[Iòsif Stalin]].

Després de la guerra, el Govern es va enfrontar al repte de gestionar les relacions amb l'antic aliat de Gguerra de Gran Bretanya, la [[Unió Soviètica]]. Ernest Bevin era un ferm anticomunista, basfet provocat en gran part enmesura per la seva experiència de lluitar contra la influència comunista en el moviment sindical. L'enfocament inicial de Bevin cap a l'URSS com a secretari d'Afers Exteriors era "prudent i sospitósescèptic, però no automàticament hostil". El mateix Attlee va intentar mantenir inicialmente unes relacions cordials amb Stalin, rebutjant les nocions que la Unió Soviètica cercava la dominació mundial i va advertir que el tractament de Moscou com un enemic el convertiria en un. Això va posar a Attlee en el punt de mira del seu secretari d'Exteriors, de l'oficina d'Afers Exteriors i dels militars, que van veure els soviètics com una amenaça creixent del paper de la Gran Bretanya a l'Orient Mitjà. De cop i volta, el gener de 1947, Attlee va canviar la seva posició i va acordar amb Bevin una política antisoviètica de línia dura.<ref>{{ref-publicació|autor= Smith Raymond, Zametica John |any= 1985 |títol= The Cold Warrior: Clement Attlee reconsidered, 1945–7 | url = |publicació= International Affairs |volum= 61 |exemplar= 2|pàgines= 237–52 | doi=10.2307/2617482}}</ref>

====Descolonització====
El fet més destacat de la seva política exterior fou la concessió de la independència a algunes de les zones més desenvolupades políticament de l'[[Imperi britànic]], tot i que no era un objectiu original d'Attlee: l'[[Índia]], [[Pakistan]] i [[Ceilan]], incorporant-les a la [[Commonwealth]]. D'altra banda, l'Imperi Britànic va intentar reafirmar-se com a potència mundial desenvolupant el seu propi programa nuclear mentre mantenia unes relacions estretes amb els [[Estats Units]] en el context de la [[Guerra Freda]], donant suport entusiasta a la recentment fundada [[OTAN]]. 

====Descolonització====
Un dels fets més destacats de la seva política exterior fou la concessió de la independència a algunes de les zones més desenvolupades políticament de l'[[Imperi britànic]], tot i que no era un objectiu original d'Attlee: l'[[Índia]], el [[Pakistan]], [[Birmània]] i [[Ceilan]]. 

Attlee es va implicar profundament en la concessió de la independència a l’Índia i el Pakistan el 1947.Entre 1928 i 1934 havia estat membre de la [[Comissió Estatutària de Índia]], anomenada Comissió Simon. Es va convertir en l'expert en els afers indis del Partit Laborista i el 1934 va defensar la concessió a l'Índia del mateix estatus de domini independent que pocs anys abans se li havia atorgat al Canadà i Austràlia.<ref>{{cite book|author=John Bew|title=Clement Attlee: The Man Who Made Modern Britain|url=https://books.google.com/books?id=g1jODQAAQBAJ&pg=PA187|year=2017|publisher=Oxford UP|isbn=978-0-19-020340-5|pages=186–187}}</ref> 
240/5000 Va enfrontar-se a una forta resistència dels conservadors de línia dura imperialista, dirigits per Churchill, que es van oposar tant a la independència com als esforços dirigits pel primer ministre [[Stanley Baldwin]] per establir un sistema d'autogovern limitat.<ref>{{cite book|author=Robert Pearce|title=Attlee's Labour Governments 1945–51|url=https://books.google.com/books?id=U9mHAgAAQBAJ&pg=PT94|year=2006|publisher=Routledge|pages=94–95}}</ref>

Un dels afers més urgents de la politica exterior britànica era el futur del [[Mandat de Palestina]]. S'estava tornant en un assumpte massa problemàtic i car pel govern d'Attlee. Les polítiques britàniques van ser percebudes pel moviment sionista i l’Administració Truman com a pro-àrabs i anti-jueves. Davant d'una revolta armada de grups militants jueus i de la violència creixent de la població àrab local, Gran Bretanya es veia incapaç de controlar els esdeveniments. La qüestió era percebuda negativament per l'opinió pública britànica i aquesta va recolzar àmpliament l’evacuació de les tropes britàniques i el posterior traspàs de la qüestió a les [[Nacions Unides]].<ref>Ellen Jenny Ravndal, "Exit Britain: British Withdrawal From the Palestine Mandate in the Early Cold War, 1947–1948." ''Diplomacy & Statecraft'' 21#3 (2010): 416–433.</ref>

D'altra banda, l'Imperi Britànic va intentar reafirmar-se com a potència mundial desenvolupant el seu propi programa nuclear mentre mantenia unes relacions estretes amb els [[Estats Units]] en el context de la [[Guerra Freda]], donant suport entusiasta a la recentment fundada [[OTAN]]. ⏎
⏎
== Retir ==
Les [[Eleccions al Parlament del Regne Unit de 1950|eleccions de 1950]] van donar als laboristes una pèrdua de 78 escons. Tot i que va ser reelegit, Attlee va considerar decebedor el resultat i es va atribuir principalment als efectes de l’austeritat post-guerra, que obligà a mantenir el racionament. Amb una poca majoria que el depenia d'un nombre reduït de diputats per governar, el segon mandat d'Attlee fou molt menys ambiciós que el primer. Tanmateix, algunes reformes importants es v(contracted; show full)[[Categoria:Polítics de la Segona Guerra Mundial]]
[[Categoria:Professors de la London School of Economics]]
[[Categoria:Cavallers de la Lligacama]]
[[Categoria:Membres de la Royal Society]]
[[Categoria:Membres de l'Orde dels Companys d'Honor]]
[[Categoria:Membres de l'Orde del Mèrit]]
[[Categoria:Comtes britànics]]
[[Categoria:Membres del Partit Laborista britànic]]