Difference between revisions 27096121 and 27617007 on cawiki

{{polisèmia|El comte Arnau}}
{{Infotaula personatge
|imatge=Arnau-JoanAbadesses.JPG
|peu=Escultura del Comte Arnau a Sant Joan de les Abadesses, rere l'[[església de Sant Pol]]
}}
{{falten referències|data=octubre de 2019}}
(contracted; show full)

Va ser [[Marià Aguiló i Fuster|Marià Aguiló]] qui reuní el material sobre el mite el [[1843]] i [[Manuel Milà i Fontanals]] qui el publicà el [[1835]]. Sembla que partia del convenciment que el Comte Arnau era un personatge històric. [[Romeu Figueres]] ha recalcat: «''Arnau és el mite més fort, més robust i més popular de Catalunya; és el mite per antonomàsia de la literatura catalana''.»
[[Víctor Balaguer]] s'hi basà i en f
éeu una narració el [[1858]]. D'aquí que els literats de la Renaixença hagin convertit la seva figura en el personatge medieval més romàntic. El tema ha estat tractat també per [[Anicet de Pagès]], [[Frederic Soler]], [[Jacint Verdaguer]], [[Josep Carner i Puig-Oriol|Josep Carner]], [[Joan Maragall]] (el qual donà al personatge perfils rebels i romàntics), [[Josep Maria de Sagarra]], [[Ambrosi Carrion]], [[Antoni Ribera i Jordà]] i [[Miquel Arimany]]. [[Felip Pedrell]] va musicar el poema de J. Maragall.(contracted; show full)

Entre els herois de la cacera infernal també hi ha dones. Ja ens hem referit a la reina Berta. Per les contrades nòrdiques coneixen una dama, Holda, i els pobles germànics veuen voltar pel cel Frau Gauden, seguida de vint-i-quatre filles tornades gossos. Conten que la dama Gauden tenia una passió boja per la cacera i, com ella, les seves filles. Portades per llur afany, un dia la mare va dir que tant de bo pogués caçar per sempre i les noies manifestaren el mateix desig. I el Cel satisf
éeu llur voluntat: condemnà la mare a caçar eternament seguida de les filles tornades gossos, que mai no la deixen. La nit de [[Silvestre I|Sant Silvestre]], si troben una casa oberta, hi entren i deixen un gosset dins dels fogons o vora la llar. Una camperola descobrí la manera de saber si els gossets eren o no de bon ésser. Posà cervesa en una closca d'ou. El gosset, sorprès, va dir que, tot i ésser molt i molt vell, mai no havia vist una cosa semblant. I, dit això, s'enfilà per la xemeneia i fugí(contracted; show full)

=== Arnau com a heroi de la Reconquesta ===
El comte l'Arnau era baró de Mataplana, comte de [[Pallars]], baró de [[Toses]], senyor de [[Gombrèn]], d'Aranyonet i de [[la Pobla de Lillet]]. La seva baronia comprenia una bona part del [[Ripollès]] i era senyor dels [[Castell de Mataplana|castells de Mataplana]] (on tenia la residència principal), del de [[Solans]], del de les Dames o de Blancafort i del de [[Castellar de n'Hug]]. A part d'aquests f
éeu construir el de Puigbó (prop de [[Gombrèn]]), Monegals (a l'est del Montgrony), i al [[Puig de Sant Amanç]] (damunt de Sant Joan de les Abadesses al municipi d'[[Ogassa]]). Era parent de sant [[Joan de Mata]], suposat fill del castell de Mataplana,{{efn|En realitat, el sant havia nascut a la [[Provença]] i molt més tard, al {{segle|XII}}.}} el qual té dedicada una capella davant el derruït castell.

(contracted; show full)

==== Arnau i Otger Cataló ====
[[Fitxer:Otger cataló.png|miniatura|Otger Cataló, imatge del s. XIX.]]
Una altra tradició sobre l'esmentada reconquesta conta, encara, que el qui f
éeu cap al Montgrony fou el comte [[Otger Cataló]] i que hi plantà la seva tenda. Per tal d'aplegar un exèrcit poderós per poder afrontar els moros, féeu sonar el seu corn de guerra als quatre vents; però ni un sol home no acudí a la seva crida, i Otger, que anava ben sol, sense altre company que un gos molt fidel i intel·ligent, quedà força desolat. La bèstia va comprendre l'estat d'ànim del seu amo davant el fracàs i per ajudar-lo va córrer cap al [[castell de Mataplana]], on donà a entendre que passava quelcom d'extraordinari. Tant i tant va porfidiejar que el comte l'Arnau va manar a un servent que seguís el gos per tal de veure què(contracted; show full) recollit la següent versió. El Comte, que era de la branca dels [[Pinós]], en certa ocasió va fer armes contra el [[comte de Barcelona]] i, aquest, que resultà vencedor, el castigà i desposseí de tots els seus béns. A més, el va exiliar set hores lluny del que havien estat els seus dominis, vers el costat de tramuntana; i després de donar-li una pell de bou, li concedí tanta terra com amb ella pogués cobrir.

El Comte va situar-se just al límit de l'heretat que deixava i, caminant set hores justes, f
éeu cap a Gombrèn. Una volta allí tallà la pell de bou en tires ben estretes, les ajuntà i va fer una cinta molt llarga amb la qual rodejà tota una porció de terra que li va permetre d'aixecar un castell amb una gran era al davant i encara construir més enllà una capelleta dedicada a Sant Joan de Mata, que, segons sembla, era parent seu. El castell prengué el nom de Mataplana, puix que aquest era el llinatge del comte l'Arnau. També se l'anomenà simplement Parnau o Parnal. D'aquesta manera(contracted; show full)

Per proveir d'aigua el castell volia conduir la de les [[fonts del Llobregat]], que aleshores arribaven fins a l'Espluga. També hi volia menar les de Meials, de Vilagran i de Vila-xica, les quals f
éeu arribar fins al pla de la Pera. Al bo i millor de les obres, un dels treballadors va dir: «Aviat acabarem la feina, si Déu vol». El Comte, furiós, el reprengué, irat de tal manera semblant a com havia contestat al mestre d'obres que aixecava la torre, i a l'instant les aigües es van deturar justament al punt on es trobaven. Les fonts del Llobregat van recular fins a [[Castellar de n'Hug]], on encara ragen. A Serra-seca hom pot veure un gros solc fet a cops d'escoda damunt la roca viva,(contracted; show full)a, malgrat el temps que hi esmerçaven. El Comte cregué que la gent treballava de mala gana, i els prometé un mesuró d'or per a cada cabassada de terra. El més vell dels vassalls que hi treballava va dir al Comte que els calia picar tant, que no treien sinó pols, puix que havien d'esmicolar la pedra. Ell contestà que pagaria la pols com si fos pedra. I la bona gent van fer l'escala. El Comte en va tenir un gran goig, però no es recordà més del pagament promès. Un dels seus súbdits li'n f
éeu memòria, i ell replicà:

:''"Paraula donada-mai més recordada."''
i
:''"Compte demanat-ja està pagat."''

I no els donà ni un miserable maravedís. D'altres versions de la llegenda diuen que en comptes d'una mesura d'or per cabàs de pedra els pagà amb tres diners diaris, quantitat ínfima per a una feina tan dura. Hom també diu que pagà amb blat barrejat amb terra i pedres i també que, en mesurar-lo, en comptes de donar la mesura a caramull, segons llei i costum d'aleshores, la feia massa rasa. Hi ha versions de la cançó en les quals quan la seva esposa li pregunta per què pena, el Comte respon:

''"Per soldades mal pagades"''
Altres versions diuen:
''"Per mesures mal rasades"''

Hom diu que per haver aixecat l'església del Montgrony s'hi féeu posar el retrat com a record del seu altruisme. Per tal es tenia un quadre que hi hagué fins a la primeria del {{segle|XX}}, penjat a les parets del santuari. Portava una espasa a la mà i semblava estar voltat de flames vermelles. La gent deia que l'espasa era la raseta que l'havia fet condemnar i que per això estava tot voltat de flames. La figura, però, representava una imatge de sant Pau, que, com a militar, portava espasa i anava cobert amb una capa vermella que als ulls populars semblava les flames de l'infern. El bisbe de Vic féeu retirar aquest quadre, que fins ara es podia veure al museu episcopal d'aquella ciutat.

==== La dama de Montbador ====
El Comte era molt donat a la cacera i passava la major part del temps lliurat a aquesta expansió. I fou el cas que una vegada que caçava per Montbador se li féeu de nit, i, com que tenia molta gana, cercà un lloc on poder menjar i reposar. Enmig de la fosca i allí lluny, lluny, va veure un llumet. Guiat per la claroreta, féeu cap a un gran palau que s'aixecava perdut enmig de l'espessa boscúria. Hi entrà sense cap recel i va trobar-se davant d'una gran taula molt ben parada i plena de menjars saborosos. Sense pensar-s'hi gaire, es va asseure i es posà a menjar a set queixos. Les viandes i els bons vins anaven i venien tots sols, i per ells mateixos es posaven a l'abast de la seva mà. Menjà a compliment en quantitat i qualitat.
Quan estigué satisfet, atiat per la curiositat, entrà palau endins i féeu cap a una cambra molt sumptuosa, ricament moblada, enmig de la qual hi havia un llit magnífic amb set matalassos. Com que se sentia cansat, s'hi va ajeure i s'adormí ben aviat. Quan es despertà va trobar-se que jeia al costat seu una gentil dama, de gràcia i bellesa sense parió.

(contracted; show full)'un altre que havia estat puntual a desencantar-la. Això el contrarià sensiblement i li va fer perdre la jovialitat i la bonhomia que fins aleshores l'havien distingit i que el feien simpàtic a tothom. Des d'aleshores nasqué en ell una aspror que va congriar entorn seu un llarg rosari d'odis i malvolences. Així com fins aleshores havia servit Déu en tot el que podia, i també fet aixecar moltes capelles i esglésies, des d'aquell moment va sentir-se desafecte a les coses sagrades i f
éeu amistat amb el diable, amb el qual va fer molta lliga.

==== Abusos del Comte Arnau ====
El comte l'Arnau posseïa una atracció estranya i excepcional. Era de fesomia molt ferrenya, però tenia el do de la persuasió i una bellesa tota especial i diabòlica que el feia atraient a les dones, que se sentien captivades per la seva paraula i per la seva vista. Coneixien prou bé els seus costums llicenciosos i perversos i també sabien el preu que els havia de costar la seva amistat, però una estranya simpatia les decantava cap a ell i sentien goig de parlar-hi.

Els homes, però, li tenien un odi implacable i eren a centenars els marits, els germans i els pares que, rosegats per la set de venjança, sentien avidesa de fer-li pagar a bon preu llur deshonra; però cap no s'atrevia a encarar-s'hi, ja que tots el temien tant com l'odiaven. Havia entrat per totes les llars dels seus dominis, i dels de força més enllà encara, i no havia desdenyat d'ésser hoste de la cabanya del carboner o del llenyataire, de la mateixa manera que havia visitat la casa del pagès que menava terres. L'agror de caràcter el conduí a un grau exagerat de gasiveria.

===== El comte, assassí d'infants=====
El senyor del castell de Milany va tenir un infant i li fou padrí el comte l'Arnau. El baró de Mataplana li féeu present d'un vestit per al bateig. Fou el cas que, al cap de pocs dies de batejat, l'infant es morí. I el Comte reclamà al senyor de Milany el vestit del seu fillol, car, com que havia mort, ja no l'havia de menester. El Comte aleshores encisà el vestit amb un malefici que produïa la mort de tots els infants als quals el posaven.

El Comte sentia molt de goig que dins dels seus dominis nasquessin força noies. Sentia, en canvi, desgrat que nasquessin nois, que el dia de demà es podien convertir en els seus enemics. Un dia féeu saber als seus vassalls que volia ésser padrí dels nois que nasquessin dins la baronia. A tots els feia present del ric vestit encisat, i al cap de pocs dies morien. El Comte reclamava el vestit i el donava al fillol següent, que moria com els altres. Així durant uns quants anys aconseguí que no sobrevisqués cap noi dins del territori de la baronia, fins que s'adonà que privant-se d'enemics per mitjà d'aquest sistema també es privava de braços que li conreessin les terres. I ho va deixar es(contracted; show full) dels seus dominis hi hagués altre animal gros que el seu cavall. Cap dels seus vassalls no podia ésser gosat de tenir cap euga, ni bou, ni àdhuc cap ase. Una vegada un ruc perdut entrà en el terme de la seva jurisdicció. Un pagès que el va veure va córrer a esquivar-lo per por de la fúria del senyor. El Comte, en saber-ho, com que ell no ho havia vist, dubtà de si el vassall tractava de fer fugir l'ase o d'amoixar-lo i apoderar-se'n. Davant el dubte, va creure convenient castigar-lo, i el f
éeu penjar del merlet més alt del castell, per tal que el càstig servís d'exemple a tots els vassalls.

Com que no hi podia haver animals de força ni de tir dins dels dominis comtals, totes les feines del conreu de la terra i tot el tragí s'havia de fer a força de braç i de sang humana. En llaurar, els pagesos havien de fer l'ofici dels bous, i en batre, el de les egües. Tot el que s'havia de traginar i transportar havia d'ésser dut a coll.

El comte l'Arnau se sentia amo i senyor de tots els conreus que es feien dins dels seus dominis i de tots els fruits que es collien. El blat s'havia d'anar a batre a una gran era, i ell en persona vigilava la feina. Tots els súbdits, homes, dones i infants, hi havien d'acudir i de treballar a la desesperada, donant voltes per l'era a tall de bou o d'egua i sota la fúria del seu fuet. Repartia el blat al seu albir. Als pocs vassalls que tenia bon ull, els en donava en abundor, i als altres, només una miqueta que no els arribava ni per a un parell de mesos. I ai que algú dels qui tenien de sobrer en donés ni un senabre als qui patien fam! que el Comte els feia sentir tot el pes del seu domini.

=====La Font del Comte i les mines inacabades=====
El comte l'Arnau va sentir-se malalt d'una malura que cap metge no li entenia. Féeu acudir al castell els metges més bons i els saludadors i adobadors que gaudien de més fama. Per tal que el guarissin els acollia i els tractava a cor què vols, cor què desitges. En veure que no li endevinaven el mal, s'enfellonia i els feia penjar. Van arribar a penjar-ne unes quantes dotzenes dels merlets de les muralles del seu castell.

Per fi, acudí al consell d'un bruixot molt anomenat que li ponderà la virtut d'una aigua que rajava vora d'una masia que es trobava damunt del camí vell d'[[Olot]] a [[Perpinyà]], vora d'aquesta vila. El Comte visità la font, va beure'n aigua i a l'instant recobrà la salut. La font encara avui és coneguda per ''Font del Comte'', i el mateix nom va prendre el mas que s'aixeca allí a la vora.

Al Comte, li agradà tant aquella aigua, que la volgué conduir fins al seu castell, i es proposà que la font ragés al pati, per tal de poder-ne beure tanta com en volgués sense gens d'esforç. Cridà als seus vassalls mestres de cases i els va dir que s'enginyessin per construir una mina que per sota la muntanya portés l'aigua des de Perpinyà fins al seu castell. Tots li van dir que foradar tanta roca era impossible i que potser l'obra fóra possible fent un rec descobert en lloc d'una mina subterrània. El Comte volia que fos precisament una mina i no un rec, per por que durant el curs algú no li prengués l'aigua.
Irat perquè contradeien la seva voluntat, el Comte féeu penjar també els mestres de cases i decidí emprendre personalment la direcció de l'obra.

Féeu acudir a tots els seus vassalls i els féeu treballar de nit i de dia amb tota activitat. I diuen que hi van maldar set anys i que no van aconseguir fer més que unes quantes canes de mina, tot i que la fúria del Comte no parava de fustigar-los i atiar-los a la feina. A la fi el Comte va reconèixer que els mestres de cases tenien raó i desistí del seu propòsit.

Un cas igual li va passar en voler proveir d'aigua el castell. Volia reunir les aigües de la font de Maials, Vilagran, i Vila-xica, les quals féeu arribar fins al Pla de la Pera. També volia agafar les [[fonts del Llobregat]], que anaven fins a l'Espluga. Mentre estaven els treballs en aquest punt un dels obrers també digué que aviat ho aconseguirien «si Déu vol», i furiós el mal comte replicà que tant si volia com si no, i tot seguit les [[fonts del Llobregat]] recularen fins a [[Castellar de n'Hug]]. A Serra-seca encara es veu un séc fet en la roca viva a cops d'escoda, que recorda el conducte intentat per fer conduir l'aigua.
(contracted; show full)
:: — Seràs l'esposa del jove cavaller de Queralbs.

I l'endemà mateix van començar els preparatius de les noces. Des d'aleshores mai més ningú no s'atreveix a jurar pel Comte ni a treure'l en testimoniatge per por que no es presenti.

==== L'abadessa de Sant Joan i el sacrilegi del comte Arnau ====
Per a la follia del comte l'Arnau no hi havia res sagrat. Un dia que anava de cacera, pels voltants del [[monestir de Sant Joan de les Abadesses]] se li f
éeu tard i entrà al convent a demanar sopluig. El rebé la mare abadessa, que era d'una bellesa sense parió, i el Comte se n'enamorà. Des d'aleshores cada nit l'anava a veure. Passava per una mina que, segons uns, s'obria entre Gombrèn i Campdevànol, i, segons altres, tenia l'entrada a la clausura del monestir de Ripoll. També es diu que la mina començava a les coves de Ribes i que el comte Arnau s'hi posava i, seguint-les, feia cap al monestir de Sant Joan de les Abadesses. (contracted; show full)

Hi ha versions de la llegenda segons les quals el Comte s'enamorà d'una gentil pagesa que de totes maneres volia fer la seva esposa. Esborronada la noia en saber-ho, abans de caure entre les urpes del senyor es f
éeu monja per tal d'estar guardada. Advertida que el Comte la volia raptar del convent, va fingir-se morta. Però ni així no se'n salvà, perquè el Comte una nit va saltar les tàpies del convent i l'anà a robar. El Comte se sentia tan follament enamorat d'aquella donzella, que jurà que fóra seva viva o morta. Per això, com a cavaller que era, volgué complir la seva paraula, i, en veure que no l'havia poguda assolir viva, se l'emportà quan cregué que era morta. Després de cometre el(contracted; show full)
::''"Qui tira els rosaris al gat
::del cel resta condemnat".''

I, des d'aleshores, de manera que tractava d'acostar-se a una església, una força irresistible el n'apartava. Una altra versió diu, encara, que el Comte va enamorar-se d'una monja que no era pas l'abadessa. Per tal d'esquivar les intencions del Comte, la monja f
éeu com si s'hagués mort. Li van guarnir un túmul enmig de l'església, com se solia fer quan moria una monja. En presentar-se el cavaller per raptar-la, la va creure morta i se n'anà. Hi ha qui diu que el Comte es va agenollar als peus del túmul i resà unes oracions per a l'ànima de la qui estimava. Ella no va poder contenir un sospir que la delatà. El Comte veié aleshores que no era morta i se l'emportà.

(contracted; show full)u brau corser, cada nit pujava a visitar les monges i com en el de Sant Joan lligava el cavall part defora del convent en una grossa anella clavada en una pedra. Fa uns quants anys que uns pagesos van baixar des d'aquell cim una pedra en la qual hi havia clavada una anella de ferro que segons veu popular era la qual se servia el Comte. Aquesta pedra va restar molt de temps vora el santuari del Montgrony, i la gent la mirava amb admiració.

El Cel volgué castigar les monges per llur vida llicenciosa; f
éeu desencadenar una tempesta i un llamp va caure damunt del convent, l'incendià i el convertí en un munt de pedregall que s'ha conservat fins ara. Hi ha certs moments, sobretot els dies quiets i vers migdia, que, si hom escolta amb tota atenció, de les pregoneses insondables se sent el gemec profund i llastimós de les monges, que es dolen del sofriment a què els va conduir llur pecat.

(contracted; show full)
El Comte i la seva companya moren, per tant, estimbats i no esquarterats, segons relata l'anterior versió.

Hi ha qui diu que el comte l'Arnau volta contínuament, sense deturar-se ni de nit ni de dia, sinó que de dia ronda per altres indrets molt allunyats i desconeguts i que per això hom no el sent. Només té dues hores de repòs diàries, en premi de les moltes esglésies que f
éeu aixecar i construir. Terra que conqueria, hi feia aixecar a l'instant una església, que sempre dedicava a sant Pere. Totes les del Ripollès i de les contrades veïnes on el Comte tenia influència i que estan posades sota l'advocació del sant apòstol foren aixecades per ell.

(contracted; show full)

Però, mort el comte Arnau, la seva muller amb les seves filles i tot el servei van abandonar el [[castell de Mataplana]]. Com que era maleït per les malifetes del seu marit, el f
éeu aterrar i es traslladà al castell de les Dames. Segons conta la cançó i la tradició, cada nit, muntat en un cavall de foc, el comte anava a veure la seva muller, que brodava al peu d'una reixa.

El comte l'Arnau, en morir, des de l'infern sentia gelosia per la seva muller i per les seves filles. Cada nit, cavalcant el seu cavall de foc, es presentava a la seva esposa per vigilar-la, que no s'hagués tornat a casar; li preguntava per les seves filles i per la marxa del castell i li demanava que li donés una de les noies perquè li fes companyia, encara que fos la més xica de totes. Cada nit sostenien una llarga conversa que sempre era la mateixa, de la qual es féeu una cançó del comte l'Arnau.

Cada vegada que la dama pronunciava el seu nom, el Comte, tot ell fet una flamarada, se li anava a tirar al damunt per cremar-la i per portar-se'n la seva ànima cap a l'infern perquè li fes companyia; però, de manera que ella anomenava Déu i la Verge Maria, el Comte reculava, ferit pel mal que li feia només de sentir els sants noms. En tocar l'hora que anunciava el retorn de l'alba fugia esperitat cap a l'infern fins que a la nit següent, tornava(contracted; show full)

Els llocs que presenten més interès per poder estudiar aquesta figura mítica són:
* [[Gombrèn]], on es pot visitar el museu dedicat al comte amb tot de material arqueològic trobat en les diferents excavacions que s'han dut a terme en el [[castell de Mataplana]], i on també hi ha els dibuixos originals que Francesc Riart i Jou dedicà al castell i que f
éeu a partir de les indicacions de l'historiador Manuel Riu i Riu.
* De Gombrèn a Montgrony, on hi ha la capella de la [[marededéu]] amb les escales tallades a la roca viva i que foren la causa de la condemna del comte per no complir la paraula donada als seus serfs. D'aquí es pot anar a visitar el que queda del vell castell dels Mataplana. Altres llocs d'interès són el Gorg dels Banyuts i el forat de Sant Ou.
(contracted; show full)== Enllaços externs ==
{{Viquitexts|Cançó del Comte Arnau}}
* [https://www.llegendesdecatalunya.cat/category/mitologia/el-comte-arnau/ Llegendàrium: El comte Arnau]
{{Autoritat}}

{{ORDENA:Comte L'Arnau}}
[[Categoria:Personatges de la mitologia catalana|Arnau]]
[[Categoria:Llegendes catalanes]]