Difference between revisions 9755580 and 9757071 on cawiki

14/10/2008⏎
<!--[[Fitxer:Kilimanjaro-canaleta.jpg|thumb|Cim del Kilimanjaro??]]-->
L''''Expedició Moto Igualada – Kilimanjaro⏎
Relat: Jaume Llansana

== Història ==
Barret i Lacombe havien arribat a 5.00 i escaig abans??
un neozelandès amb una CZ txecoslovaca va arribar al cim del Uhuru-Peach...

A primers de 1973 la expedició queda perfilada, llimant certes divergències, per Jaume Travesset i Santi Godó. Desprès de dos anys de preparatius, decideixen sortir l’estiu de 1974 amb dues motos de trial Bultaco Sherpa 250 i un vehicle tot terreny.

=== Ruta ===
Es pretenia travessar Espanya, Marroc, Sàhara Espanyol, Mauritània, Senegal, Malí, Costa de Marfil, Ghana, Togo, Dahomey, Nigèria, Camerun, RCA, Zaire, Rwanda i Tanzània. Un cop en territori masai, repassar les motos, adequar-les als problemes d’altura, neu i gel per fer el cim del Uhuru-Peach del Kilimanjaro de 6.010 m. (segons dades actuals en realitat son 5.895 m.). Les mateixes motos devien retornar per una ruta central, es dir, pel Sàhara Argelí. En teoria deurien cobrir uns 20.000 km. amb quatre mesos. La intenció era fer tot el viatge damunt les motos. 

=== Ruta ===
* Espanya
* Marroc, 

* Sàhara espanyol
Visitem detalladament les mines de fosfats de Bu-Craa.

* Mauritània
passant per la ruta d’Atar, on no fa molt tres francesos van perdre la vida.
En una petita franja que entra un altra cop al Sàhara Espanyol 
travessen el riu Rosso, que separa Mauritània de Senegal, uns llavis ressecs ens acompanyen.

* Senegal
Un respir a Dakar, amb visita a la illa de Goré la qual te un trist historial per la tracta d’esclaus.
Més tard a Tombacunda

* Mali
Hamako, Sakaso 

* Costa de Marfil
passen el poto-poto, passen per Adbidjan...

* Ghana

* Togo
a Lorpé per efectuar una demostració de les nostres Bultaco al ministre de finances i al coronel cap de la Policia.⏎
''' fou una expedició motoritzada portada a terme per vuit [[Principat de Catalunya|catalans]] l'any [[1974]], en el decurs de la qual varen fer el cim del [[Uhuru-Peach]], al [[Kilimanjaro]], a bord de dues [[motocicleta|motocicletes]] [[Bultaco Sherpa T]] de 250 [[centímetre cúbic|cc]] amb l'objectiu d'assolir la màxima [[altitud]] possible amb moto. Els membres de l'expedició eren [[muntanyisme|muntanyencs]] amateurs experts en [[alpinisme]] d'alta muntanya i alhora afeccionats al [[trial]], tots ells [[Igualada|igualadins]] i membres del ''Moto Club Igualada'': Pep Bou ...

El [[26 d'octubre]] de [[1974]], aconseguiren finalment arribar als 6.010 metres d'altitud...<ref>{{citar web
|consulta=7 març 2012
|url=http://www.motoclubigualada.com/historia/del-1970-fins-al-1989/
|obra=motoclubigualada.com
|editor=
|títol=Història. Del 1970 fins al 1989
|data=20 febrer 1974
|format=
|llengua=}}</ref>

Godó, Lladó i Llansana ... Aconcagua...<ref>{{citar web 
|url=http://frikndomotarra.blogspot.com/2008/10/expedici-moto-igualada-aconcagua.html
|nom=Jaume
|cognom=Llansana
|títol=Expedició Moto Igualada – Aconcagua – Amazonas
|consulta=2 juliol 2012 
|obra=Fricandó motarra
|editor=
|data=15 octubre 2008}}</ref>

== Història ==
Barret i Lacombe havien arribat a 5.000 i escaig abans??
un neozelandès amb una CZ txecoslovaca va arribar al cim del Uhuru-Peach...

A primers de 1973 la expedició queda perfilada per Jaume Travesset i Santi Godó. Desprès de dos anys de preparatius, decideixen sortir l'estiu de 1974 amb dues motos de trial Bultaco Sherpa 250 i un vehicle tot terreny.

Es pretenia travessar molts països, i un cop en territori masai, repassar les motos, adequar-les als problemes d'altura, neu i gel per fer el cim del Uhuru-Peach del Kilimanjaro de 6.010 m. (segons dades actuals en realitat son 5.895 m.). Les mateixes motos havien de retornar tot travessant el Sàhara algerià. En teoria cobririen uns 20.000 km. en quatre mesos. La intenció era fer tot el viatge damunt les motos. 

=== Ruta ===
* Estat espanyol Visitem detalladament les mines de fosfats de Bu-Craa.
* Marroc
* Sàhara espanyol
* Mauritània
passant per la ruta d'Atar, on no fa molt tres francesos van perdre la vida.
En una petita franja que entra un altra cop al Sàhara Espanyol 
travessen el riu Rosso, que separa Mauritània de Senegal, uns llavis ressecs ens acompanyen.

* Senegal
Un respir a Dakar, amb visita a la illa de Goré la qual te un trist historial per la tracta d'esclaus.
Més tard a Tombacunda

* Mali  Hamako, Sakaso 
* Costa d'Ivori passen el poto-poto, passen per Adbidjan...

* Ghana
* Togo a Lorpé per efectuar una demostració de les nostres Bultaco al ministre de finances i al coronel cap de la Policia.
* Dahomey
⏎
⏎
* Nigèria
A Lagos, la capital, en plena festa de lladres
Biafra
Ja a la regió del Ibos (Biafra), retrobem passades guerres i actual guerrilles. Cada setmana, en public, son afusellats dos guerrillers dels Ibos.

* Camerun
⏎
⏎
* República Centre – Africana
⏎
* Zaire 

* Congo Belga
arribant al Serengueti

* Rwanda
s'allotgen al Marangu Hotel

=== L’ascensió ===
contactes amb el director del Parc Nacional, el senyor Leif Morton, a fi d’aconseguir els permisos necessaris

A les 16:30 del dia següent per fi es presenta Leif Morton per negociar els permisos. La seva negativa es taxativa: Les motos mai entraran en el Parc Nacional, es una aberració que aquests artefactes portadors de gasos i sorolls circulin per allí molesten als veritables amants de la natura. Intervé en la conversa Ertha Lane, la propietària del Marangu Hotel, dient que ja tenim permís del govern de Tanzània per fer l’ascensió. A part d’això li recorda que per gasos i sorolls els Land-Rovers que pujaran l’any entrant per la carretera que ells mateixos estan construint, de cara a potenciar el turisme del Parc Nacional.

S’acomiaden i tornen a les 6 de la tarda, amb un permís per fer l’ascensió per la via anomenada Moshi en lloc de la via Marangu la que havíem triat, discusions i al final accepten la Marangu

Al dia següent, desprès de notificar la bona noticia al nostre ambaixador, ens posem en camí, es precís arribar al segon refugi i pernoctar a 3.700 m

Fins el primer refugi, el paisatge es d’un verd intens, els arbres destil·len humitat. El camí es estret, ple de pedres que ens van anunciant les primeres dificultats. Del primer al segon refugi, grosses arrels i enormes arbres caiguts obstaculitzen l’avançament de les motos..

==== Dia 22 ====
El dia 22 dormim a Orombo-Hut, pel matí efectuem la mitja travessa fins al Kibo-Hut en pla d’aclimatació. 
El dia 23, ja per la tarda, arribem a l’últim refugi, estem ja a 4.800 m. Les motos son situades per Travesset i Lladó una mica més amunt.

El dia 24 comencem a trobar veritables dificultats. En Jaume Travesset, el nostre cap d’expedició, està fent veritables esforços , s’està esgotant per portar endavant la il·lusió que fa tant anys porta a dins. Es la primera vegada que Josep Mª Lladó diu que la cosa es molt dura, dona a entendre la dificultat que té passar per les tarteres de roca volcànica sense ajuda.

L’equip sencer assoleix la punta Gilman’s a 5.820 m. Les dos motos queden de la següent manera: la B-1008-AM a 5.100 m., més o menys a l’alçada de la cova Meyer. L’altra, la B-1007-AM, a 5.500 m. 

==== Dia 26 , DIA D!! ====
Així arribem al dia 26, el dia clau. A les relliscoses tarteres hi hem de sumar les grans pedres del últims 500 m. 

A las tres de la tarda hem assolit, i aquesta vegada amb la moto, la punta Gilman’s. Estàvem a on havien arribat Barret i Lacombe, però sense oxigen, sense cordes, sense empentes i amb una moto que portava rodats més de 20.000 Km. 

Son les cinc de la tarda del 26 d’octubre de 1974, ens abracem i plorem tots plegats. Estem al punt més alt del continent africà, estem a 6.010 m. d’alçària. Es la primera vegada que una moto, sense cap mena d’ajuda aliena ni cordes puja a aquestes alçades. Som els segons que pugem al Uhuru-Peach en moto


=== Segeuxi la ruta ===
Havent deixat darrera el territori de Kenia i desprès d’una parada forçosa a Etiòpia de més d’un mes a causa dels disturbis d’aquell país en les ultimes dates, els cinc membres de l’expedició que encara quedaven al continent africà, van arribar a casa seva el 13 de gener amb el seu objectiu complert.


== Els protagonistes ==
Jaume Travesset i Santi Godó, foren els ideòlegs.

Juli Bernaus, de 31 anys, bon mecànic capaç de solucionar els possibles problemes tant del tot terreny com de les motos. 

Josep Bou Farreras un jove fotògraf de 23 anys va ser elegit per a fotograf. A Bou, a més de les càmeres i filmadora, li encarreguem la secretaria de l’expedició. Des de als inicis seria l’encarregat del paperam i dels números.

Joan Modo Parera, cineasta amateur però amb diversos premis internacionals en el seu haver, se’n encarregaria de les filmacions en les faldes del Kilimanjaro.

Jaume Llansana, de 23 anys, que amb els seus estudis i preparació poguera complir amb aquesta difícil papereta. necessitàvem un bon metge o d’un home com ell.

Necessitàvem una reserva de gran qualitat humana, un home que poguera substituir a qualsevol de nosaltres. Josep Mª Casas Busquet, estudiant de biologia, de 23 anys, reunia tots aquests requisits.

Saimón, el nostre guia al Kilimanjaro
i els tres portadors 

=== equip de motoristes altament qualificat===
Josep Mª Lladó Costa, amb els seus 18 anys, era un home extremadament fort, fred i tècnic. Era el que ens convenia, sent la peça clau de l’ascensió en moto. 
Travesset, Bernaus, Llansana i Casas, formaven la resta de motoristes pels relleus i la pujada.

Moto d'en lladó: Josep Mª Lladó te amb la seva moto (B-1007-AM).
L’altra, la B-1008-AM,* Zaire
* Congo Belga - arribant al Serengueti

* Rwanda i/o
* Tanzània??
s'allotgen al Marangu Hotel

=== L'ascensió ===
contactes amb el director del Parc Nacional, el senyor Leif Morton, a fi d'aconseguir els permisos necessaris

A les 16:30 del dia següent per fi es presenta Leif Morton per negociar els permisos. La seva negativa es taxativa: Les motos mai entraran en el Parc Nacional, es una aberració que aquests artefactes portadors de gasos i sorolls circulin per allí molesten als veritables amants de la natura. Intervé en la conversa Ertha Lane, la propietària del Marangu Hotel, dient que ja tenim permís del govern de Tanzània per fer l'ascensió. A part d'això li recorda que per gasos i sorolls els Land-Rovers que pujaran l'any entrant per la carretera que ells mateixos estan construint, de cara a potenciar el turisme del Parc Nacional.

S'acomiaden i tornen a les 6 de la tarda, amb un permís per fer l'ascensió per la via anomenada Moshi en lloc de la via Marangu la que havíem triat, discusions i al final accepten la Marangu

Al dia següent, desprès de notificar la bona noticia al nostre ambaixador, ens posem en camí, es precís arribar al segon refugi i pernoctar a 3.700 m

Fins el primer refugi, el paisatge es d'un verd intens, els arbres destil·len humitat. El camí es estret, ple de pedres que ens van anunciant les primeres dificultats. Del primer al segon refugi, grosses arrels i enormes arbres caiguts obstaculitzen l'avançament de les motos..

==== L'ascensió, dia a dia ====
# Dimarts 22 d'octubre. dormim a Orombo-Hut, pel matí efectuem la mitja travessa fins al Kibo-Hut en pla d'aclimatació. 
# Dimecres 23. ja per la tarda, arribem a l'últim refugi, estem ja a 4.800 m. Les motos son situades per Travesset i Lladó una mica més amunt.
# Dijous 24
comencem a trobar veritables dificultats. En Jaume Travesset, el nostre cap d'expedició, està fent veritables esforços , s'està esgotant per portar endavant la il·lusió que fa tant anys porta a dins. Es la primera vegada que Josep Mª Lladó diu que la cosa es molt dura, dona a entendre la dificultat que té passar per les tarteres de roca volcànica sense ajuda.

L'equip sencer assoleix la punta Gilman's a 5.820 m. Les dos motos queden de la següent manera: la B-1008-AM a 5.100 m., més o menys a l'alçada de la cova Meyer. L'altra, la B-1007-AM, a 5.500 m. 

# Divendres 25
??

# Dissabte 26
Així arribem al dia 26, el dia clau. A les relliscoses tarteres hi hem de sumar les grans pedres del últims 500 m. 

A las tres de la tarda hem assolit, i aquesta vegada amb la moto, la punta Gilman's. Estàvem a on havien arribat Barret i Lacombe, però sense oxigen, sense cordes, sense empentes i amb una moto que portava rodats més de 20.000 Km. 

Son les cinc de la tarda del 26 d'octubre de 1974, ens abracem i plorem tots plegats. Estem al punt més alt del continent africà, estem a 6.010 m. d'alçària. Es la primera vegada que una moto, sense cap mena d'ajuda aliena ni cordes puja a aquestes alçades. Som els segons que pugem al Uhuru-Peach en moto

=== Segueix la ruta ===
Havent deixat darrera el territori de Kenya i desprès d'una parada forçosa a Etiòpia de més d'un mes a causa dels disturbis d'aquell país en les ultimes dates, els cinc membres de l'expedició que encara quedaven al continent africà, van arribar a casa seva el 13 de gener amb el seu objectiu complert.


== Els protagonistes ==
Juli Bernaus, de 31 anys, bon mecànic capaç de solucionar els possibles problemes tant del tot terreny com de les motos. 
Joan Modo Parera, cineasta amateur però amb diversos premis internacionals en el seu haver, se'n encarregaria de les filmacions en les faldes del Kilimanjaro.
Josep Mª Casas Busquet, estudiant de biologia, de 23 anys, reunia tots aquests requisits: Necessitàvem una reserva de gran qualitat humana, un home que poguera substituir a qualsevol de nosaltres.


Jaume Llansana, de 23?? (A l'Aconcagua diu 29??) anys, que amb els seus estudis i preparació poguera complir amb aquesta difícil papereta. 


Saimón, el nostre guia al Kilimanjaro+els tres portadors 

=== equip de motoristes altament qualificat===
Josep Mª Lladó Costa, amb els seus 18 anys, era un home extremadament fort, fred i tècnic. Era el que ens convenia, sent la peça clau de l'ascensió en moto. Travesset, Bernaus, Llansana i Casas, formaven la resta de motoristes pels relleus i la pujada


La composició detallada del grup era aquesta:

{| class="wikitable sortable" style="font-size: 98%;"
!Expedicionari
!Edat el 1974
!Any de naixement
!Professió
!Tasca durant l'expedició
|-
|| Jaume Travesset {{TDPN}}  {{TDPN}} || || Ideòleg
|| Pep Bou Farreras {{TDPN}} 23 {{TDPN}} 1950 || Fotògraf || Reporter gràfic i secretari (encarregat del paperam i dels números)
|| Santiago Godó Rodés {{TDPN}} 42 {{TDPN}} 1934 o 1935 ||  || Ideòleg
|| Josep Maria Lladó Costa {{TDPN}} 21 {{TDPN}} 1955 o 1956 || || Primer pilot (peça clau de l'ascensió en moto)
|| Jaume Llansana Marcé {{TDPN}} 23?? {{TDPN}} 1947 o 1948 || || necessitàvem un bon metge o d'un home com ell ???
|}

=== Les motos ===
Les dues Bultaco Sherpa T que portaven eren sengles exemplars del [[Bultaco Sherpa T#Model XX|model XX]]??...


Moto d'en lladó: Josep Mª Lladó te amb la seva moto (B-1007-AM). L'altra, la B-1008-AM,


== Referències ==
<ref>{{citar web
|url=http://hemeroteca-paginas.lavanguardia.com/LVE07/HEM/1974/01/04/LVG19740104-045.pdf
|títol=Motocicilistas a la conquista de la montaña
|consulta=7 març 2012
|obra=Hemeroteca
|editor=La Vanguardia
|nom=
|cognom=
|data=4 gener 1974
|format=PDF
|llengua=castellà}}</ref>

{{Referències|2}}

{{refbegin}}
*{{citar web 
|url=http://frikndomotarra.blogspot.com/2008/10/moto-igualada-kilimanjaro.html
|nom=Jaume
|cognom=Llansana
|títol=Moto Igualada Kilimanjaro
|consulta=2 juliol 2012
|obra=Fricandó motarra
|editor=
|data=14 octubre 2008
|llengua=}}
{{refend}}

== Enllaços externs ==
<!--
* [ ]
{{ORDENA:Moto Igualada Kilimanjaro}}

[[Categoria:Bultaco]]
[[Categoria:Motociclisme fora d'asfalt]]
[[Categoria:Expedicions]]
[[Categoria:Muntanyisme]]
-->